![](/useruploads/ctx/a/14020921/r/s/1161411/1.jpg?idcurso=352141)
![](/useruploads/ctx/a/14020921/r/s/1161411/Capturadepantalla2015-11-09alas11.00.22.jpg?idcurso=352141)
Llig el text i fixa't en aquests aspectes:
- Observa si el narrador és un personatge de la història o no;
- En els diàlegs, identifica qui parla i com ho fa: si dubta, si pregunta, si mostra sorpresa o enuig, etc.
Quan lliges el text en veu alta intenta donar l'entonació adequada en cada intervenció.
A Pi, la classe de Llengua li agradava perquè havia d'inventar-se frases i, després, analitzar-les; així aprenia moltes paraules. Aquell dia, Joan, el mestre, els va demanar que escrigueren noms d'aliments que no els agradaren i d'algun que sí que els agradara. Al cap d'una breu estona va sentir una veu familiar darrere seu.
—Piii! —mormolà Mario—. Com s'escriu ambergina?
—Es diu albergínia. Ho sé perquè porta accent —va respondre ella.
—I què, que porte accent? —tornà a preguntar el xic.
—Les paraules són més boniques si porten accent. És com un pastís que porta una maduixa damunt de tot, o la darrera pinzellada en un dibuix ple de ratlles. A mi, les paraules que més m'agraden són les esdrúixoles, com albergínia, perquè s'accentuen totes.
—Però t'agraden les albergínies?
—No, gens.
—A mi, sí. Molt.
Pi es tornà roja com una tomaca. Havia clavat la pota. Si, a Mario, li agradaven les albergínies, a ella l'havien d'entusiasmar.
—Ho lamente —va dir com si tinguera culpa d'alguna cosa.
—Per què? —va preguntar estranyat el xic.
En aquell moment va intervindre Joan.
—Ja està bé de xarrera. A veure, Mario i Pilar, què heu escrit?
Evidentment, el professor de Llengua no li deia Pi:
—Comença, Mario.
—Pimentons i coliflors —va respondre—. M'agraden les creïlles fregides i les al-ber-gí-ni-es —va vocalitzar.
—Ara tu, Pilar.
—Pimentons, carxofes, ous durs, ous passats per aigua, espàrrecs, sopa de lletres, sèmola, fideus, coliflor, bolets, albergínies i fetge.
—I, aleshores, què t'agrada? —va preguntar astorat el professor.
—Les olives farcides.
—I res més?
—Sí, però poca cosa més.
Pi sorprenia fins i tot els professors que, per regla general, evitaven discutir amb ella.
Joan va continuar fent classe i els va proposar escriure un conte curtet i dedicar-lo a algú.
—La dedicatòria és una frase que s'escriu al començament d'un llibre, d'un conte, d'un poema
i que servix per a agrair alguna cosa o per a demostrar estima. Jo, si escriguera un llibre, el dedicaria a la meua dona i escriuria: «Per a Maria». També podria dedicar-lo a l'escola i, aleshores, escriuria «Per a l'escola Joan Fuster»,
i podria afegir la causa de la dedicatòria: «Per a l'escola Joan Fuster, per tots els anys de la meua carrera que li he dedicat».
—Joan —va dir Pi—, si ha dedicat tants anys de la seua carrera, per què ha de dedicar-li també un llibre? Seria més normal que l'escola li'n dedicara un.
—Sí, segurament —va dir novament sorprés—. Però només era un exemple. Ara escriviu un conte i dediqueu-lo a algú.
—Pi! —va tornar a sentir la veueta al seu darrere—, si et dedique el conte podré parlar amb tu aquesta vesprada? —va dir-li Mario. I ella es tornà de cent mil colors.
—Sí, és clar —va afirmar engolint saliva.
Xavier Mínguez. Els seus amics li deien Pi. Ed. Bromera.
![](/useruploads/ctx/a/14020921/r/s/1161411/puntos.jpg?idcurso=352141)
Mormolar: parlar en veu molt baixa, especialment queixant-se d'algú o d'alguna cosa.
Astorat: esglaiat, commogut intensament d'admiració.
![](/useruploads/ctx/a/14020921/r/s/1161411/valoralalectura.jpg?idcurso=352141)
- La lectura t'ha semblat llarga, curta o adequada?
-
Has pogut imaginar l'espai
i els personatges?
-
T'has identificat amb algun personatge?
-
T'ha costat entendre qui parlava en els diàlegs?