Quan plou es formen dipòsits d'aigua subterranis que surten a la superfície gràcies a les fonts. Si aquestes fonts tenen molt cabal, poden iniciar uns corrents d'aigua continus: els rius.

Els rius poden desembocar a la mar o en un altre riu. En aquest darrer cas s'anomenen afluents. El recorregut que fa un riu s'anomena curs, la quantitat d'aigua que porta és el cabal i l'espai per on passa, el llit. El conjunt format pel riu principal i els seus afluents s'anomena xarxa fluvial i el territori que ocupa aquesta xarxa rep el nom de conca fluvial. [Fonts 7 i 8]

En la trajectòria d'un riu, des del seu naixement fins a la desembocadura, cal distingir tres zones amb unes característiques ben diferents: el curs alt, el curs mitjà i el curs baix. [Font 9]

A diferència dels rius, en què l'aigua sempre està en moviment, els llacs són embassaments naturals d'aigua dolça. Si són petits s'anomenen estanys.

Des d'antic l'ésser humà ha volgut aprofitar-se de l'aigua i ha construït canals per portar-la a llocs llunyans i secs. També s'ha aprofitat l'aigua dolça per produir electricitat i s'ha procurat disposar de reserves per tenir-ne en temps de sequera.

Font 7. La conca fluvial és el territori que ocupa una xarxa fluvial. Una de les conques fluvials més grans del món és la del riu Amazones, a l'Amèrica del Sud.

Font 8. Esquema d'una xarxa fluvial.

Font 9. El curs d'un riu.

Àsia és el continent més extens de la Terra i el que té una altitud mitjana més gran. La seva superfície representa el 29,45 % de totes les terres emergides del planeta. Gairebé la totalitat del continent asiàtic està situat a l'hemisferi nord, excepte bona part de les illes que formen Indonèsia.

El relleu d'Àsia té com a centre l'altiplà del Pamir, a partir del qual s'articulen dos grans sistemes de relleu. El primer d'aquests sistemes el formen un conjunt d'altiplans que s'estenen, en direcció nord-est, des del Pamir fins a l'estret de Bering, i el segon és constituït per les serralades i els altiplans que s'estenen des del Pamir cap a l'est. En aquest segon conjunt hi ha l'altiplà del Tibet (4.500 m) i la serralada de l'Himàlaia, que inclou totes les muntanyes que fan més de 8.000 m d'altitud del món, com, per exemple, l'Everest, el K2 i el Lhotse. Les grans planures del continent estan situades a la seva perifèria.

Els altiplans del centre del continent asiàtic constitueixen la línia que marca la divisió entre els vessants àrtic i índic dels rius asiàtics. La serralada de l'Himàlaia, al seu torn, separa els vessants índic i pacífic.

Els principals rius d'Àsia neixen a l'Himàlaia i són molt llargs i cabalosos.

Àsia està envoltada de tres oceans: l'Àrtic, l'Índic i el Pacífic. A les costes de l'oceà Índic hi ha tres grans penínsules: l'Aràbiga, la de l'Hindustan i la d'Indoxina. A la costa de l'oceà Pacífic uns quants arxipèlags s'estenen pa-ral·lelament al continent des de l'illa de Java, al sud, fins a Alaska, al nord. [Font 11]

Font 11. Mapa físic d'Àsia.

La superfície d'Àfrica representa un 22 % de totes les terres emergides del món. És, doncs, el tercer continent més gran. El territori africà està repartit a parts iguals entre l'hemisferi nord i l'hemisferi sud, i tres quartes parts de la seva superfície es localitzen en longitud est.

El relleu de les costes africanes és regular: hi ha pocs accidents geogràfics i les poques illes que hi ha, amb l'única excepció de Madagascar, són força petites.

Al continent africà el terreny de seguida s'eleva; de fet, només un 10 % de la seva superfície es pot considerar terres baixes.

El relleu del continent africà s'organitza a partir d'un conjunt d'altiplans que neix a les costes de Namíbia i s'estén fins a la costa de la mar Roja. Aquest conjunt de muntanyes divideix els rius en els tres vessants del continent: al nord, el vessant mediterrani, a l'oest, el vessant atlàntic, i al sud-est, el vessant índic.

Al centre del continent africà hi destaquen terres més baixes recorregudes per grans rius, com ara el Congo i el Níger. Bona part del terç nord del continent està ocupat per un gran desert: el Sàhara.

Els principals rius d'Àfrica són molt llargs i cabalosos, ja que neixen en zones on plou molt. Al vessant atlàntic destaquen el Níger i elCongo. La disposició del relleu fa que els rius del vessant índic, com el Zambezi i el Limpopo, siguin més curts.

A Àfrica hi ha el que es considera el riu més llarg del món: el Nil. Aquest riu recorre 6.671 km des de l'altiplà de Burundi, on neix, fins a la mar Mediterrània, on desemboca. [Font 12]

Font 12. Mapa físic d'Àfrica.

Amèrica és el segon continent pel que fa a superfície, que representa el 30,2 % de totes les terres emergides del món. De forma allargassada, s'estén des de l'oceà Àrtic fins a pràcticament l'oceà Antàrtic. El territori del continent americà està situat en la seva totalitat a l'hemisferi occidental i les seves terres es reparteixen al nord i al sud de l'equador.

Encara que Amèrica és un únic continent, per la seva forma es pot dividir en tres grans unitats: Amèrica del Nord, Amèrica Central, que inclou tot el conjunt d'illes del mar Carib, i Amèrica del Sud.

Els litorals dels extrems nord i sud del continent són força accidentats i presenten un gran nombre d'illes. També ho és la costa centreamericana i el conjunt d'arxipèlags que s'estén des de la península de Florida fins a la desembocadura de l'Orinoco.

L'element més característic del relleu americà és el conjunt continuat de serralades que recorren la costa del Pacífic des d'Alaska, al nord, fins a la Terra del Foc, al sud. A la costa est, en canvi, hi ha un conjunt dispers de muntanyes i massissos de menys altitud. Entre les serralades del sector occidental i els massissos i les serralades del sector oriental hi ha grans planures i depressions.

Els rius més llargs i cabalosos del continent americà, com ara el Mississipí i l'Amazones, neixen a les serralades occidentals i travessen les grans planures en direcció est i sud. [Font 13]

Font 13. Mapa físic d'Amèrica.

El continent d'Oceania se sol dividir en les tres grans unitats següents: el subcontinent d'Austràlia; un conjunt de quatre illes que l'envolten, Nova Guinea, Tasmània i les dues illes de Nova Zelanda, i el conjunt d'arxipèlags que configuren la Micronèsia, la Melanèsia i la Polinèsia.

Situada entre els oceans Índic i Pacífic, Austràlia té una altitud mitjana que no supera els 340 m.

Es coneix amb el nom de Gran Serralada Divisòria un seguit de muntanyes de 3.500 km de longitud que separen la costa est australiana de les terres planes de l'interior. L'altitud màxima d'aquesta serralada no supera els 2.300 m. A l'est d'aquestes terres hi ha extensos altiplans desèrtics que configuren un paisatge inhòspit. Només a l'extrem sud-oest d'Austràlia hi ha una altra unitat de relleu destacable: el Massís Occidental. [Font 14]

Font 14. Mapa físic d'Oceania.

A diferència del pol nord, que només és format per enormes blocs de gel que floten, el pol sud és constituït per terres emergides. Aquestes terres formen un continent, l'Antàrtida, la major part del qual està situat dins del cercle polar.

L'Antàrtida és el continent més elevat del món, amb una altitud mitjana de 2.000 m per sobre del nivell del mar. El seu punt més alt és el mont Vinson (5.140 m).

El relleu de l'Antàrtida està cobert d'una massa de gel d'1,6 km de gruix de mitjana que representa el 95 % de tot el gel del món. Per sota d'aquesta massa de gel, anomenada indlansis, hi ha les roques del continent, que, en molts punts, estan situades per sota del nivell del mar.

L'element més característic del relleu antàrtic és la serralada Transantàrtica, que divideix el continent en dues parts: una d'oriental i una altra d'occidental.

L'Antàrtida està envoltada per extenses zones de gel situades damunt les aigües del mar, l'anomenada banquisa antàrtica, que desapareix, en gran part, durant l'estiu austral i es torna a formar a l'hivern. [Font 15]

Font 15. Mapa físic de l'Antàrtida.

El relleu

La península Ibèrica està situada al sud-oest d'Europa i és un dels territoris més alts i muntanyosos del continent. Hi conviuen quatre estats: Espanya, Portugal, Andorra i Gibraltar (de sobirania anglesa). El seu relleu s'organitza al voltant d'un gran altiplà central, la Meseta, inclinat lleugerament cap a l'oest. Aquest altiplà ocupa el 40 % del territori peninsular i té una altitud mitjana de 600 m.

La Meseta està travessada per una llarga serralada, el Sistema Central, que divideix l'altiplà en dues zones: la Submeseta Nord i la Submeseta Sud. Aquesta última té un relleu més trencat, ja que és travessada pels Monts de Toledo.

La Meseta està envoltada per un seguit de serralades: els Monts de Lleó, la Serralada Cantàbrica, la Serralada Ibèrica i Sierra Morena. Aquestes serralades constitueixen el límit exterior de la Meseta.

El relleu peninsular es completa amb un conjunt de sistemes muntanyencs independents de la Meseta: el Massís Galaic, les Muntanyes Basques, el Pirineu, la Serralada Litoral Catalana i les Serralades Bètiques. [Font 16]

Finalment, cal assenyalar dues depressions: la de l'Ebre i la del Guadalquivir. [Font 17]
Espanya comprèn, a més del territori peninsular, dos grups d'illes: l'arxipèlag de les Balears, a la mar Mediterrània, i el de les Canàries, a l'oceà Atlàntic, davant de les costes africanes del Sàhara.

Els rius

Segons el vessant on desemboquen, els rius peninsulars es classifiquen en les tres xarxes hidrogràfiques següents: vessant cantàbric, vessant atlàntic i vessant mediterrani.

– Vessant cantàbric. Són rius curts, cabalosos i de règim fluvial regular. Alguns dels rius d'aquest vessant, que neixen a la Serralada Cantàbrica, les Muntanyes Basques i el Massís Galaic, són el Nalón, el Nerbion i el Bidasoa.

– Vessant atlàntic. Són rius llargs, de cabal mitjà i de règim irregular. Alguns dels rius d'aquest vessant, que neixen al Sistema Ibèric, Sierra Morena i les Serralades Bètiques, són el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir.

– Vessant mediterrani. Són rius curts, de cabal escàs i de règim molt irregular. Alguns dels rius d'aquest vessant, que neixen al Sistema Ibèric i a les Serralades Bètiques, són el Xúquer i el Segura.

L'Ebre, que neix a la Serralada Cantàbrica, és una excepció dins d'aquest vessant, ja que és un riu llarg, de cabal mitjà i de règim irregular.

Font 16. Mapa físic d'Espanya.

Font 17. El relleu d'Espanya.

El relleu

Catalunya està situada al nord-est de la península Ibèrica. El seu relleu s'organitza a partir de la Depressió Central. Aquest territori està envoltat de les serralades següents: el Pirineu, al nord; el Sistema Mediterrani, al sud, i la Serralada Transversal, a l'est.

La Depressió Central és formada per una plana central (les comarques del Segrià i del Pla d'Urgell) i per un seguit d'altiplans, com el de la Segarra. A mesura que avança cap a l'est, el relleu és cada vegada menys pla i més abrupte.

El Pirineu s'estén d'est a oest pel nord de Catalunya. És format per dues unitats: el Pirineu axial i el Prepirineu. El Pirineu axial designa la part central del Pirineu i inclou els pics més alts d'aquesta unitat de relleu. Al sud del Pirineu axial hi ha el Prepirineu, que és format per muntanyes més baixes.

El Sistema Mediterrani s'estén al llarg de la costa i forma una doble muralla de muntanyes: la Serralada Prelitoral, formada per muntanyes de més altitud, i la Serralada Litoral. Entre aquestes dues alineacions s'estén un territori enfonsat anomenat Depressió Prelitoral. Entre la Serralada Litoral i el mar hi ha l'estreta Plana Litoral.

La Serralada Transversal uneix el Prepirineu amb el Sistema Mediterrani. Al centre d'aquesta serralada hi ha la zona volcànica de la Garrotxa, amb més de 40 cons volcànics.

El relleu de Catalunya es completa amb dues planes litorals: el Delta de l'Ebre i la Plana de l'Empordà. La Plana del Rosselló, sota sobirania francesa, es considera que forma una unitat geogràfica amb Catalunya. [Font 18]

Els rius

Els rius catalans són curts i poc cabalosos. L'Ebre, que passa per Catalunya en el seu darrer tram i que forma un dels deltes més importants de la Mediterrània, n'és l'única excepció.

Tots els rius catalans formen part del vessant mediterrani. Només la Garona, que neix a la Vall d'Aran, és del vessant atlàntic.

Els rius catalans del vessant mediterrani s'organitzen en les tres xarxes hidrogràfiques següents: xarxa Pirineu-Ebre, xarxa Pirineu-Mediterrània i xarxa Mediterrània.

– Pirineu-Ebre. Comprèn els rius que neixen al Pirineu i desemboquen a l'Ebre (la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre). Són rius curts, de cabal mitjà i règim irregular.

– Pirineu-Mediterrània. Comprèn els rius que neixen al Pirineu i desemboquen a la mar Mediterrània (el Llobregat, el Ter i el Fluvià). Són rius curts, de cabal escàs i règim molt irregular.

– Mediterrània. Comprèn els rius que neixen a la Serralada Prelitoral i desemboquen a la mar Mediterrània (el Francolí, el Gaià, el Foix, el Besòs i la Tordera). Són rius molt curts, de cabal molt escàs i règim força irregular. [Font 19]

Font 18. Mapa físic de Catalunya.                                                                                    Font 19. La xarxa hidrogràfica catalana.