5. El nacionalisme

nació • Estat • nacionalisme

Durant la Revolució Francesa, els polítics es van referir constantment a la sobirania nacional, a l'Assemblea Nacional i a la nació francesa. Per a ells, el concepte de nació coincidia amb el d'Estat.

Aquests dos termes, però, no sempre han coincidit. Durant la invasió napoleònica de l'Imperi alemany, per exemple, els habitants dels més de trenta estats independents que anys després formarien Alemanya es van adonar que, a banda de combatre el mateix enemic, els unia la mateixa llengua, la mateixa història i els mateixos costums. Tots eren de la nació alemanya.

5.1. Nació i Estat

El terme nació es refereix a un conjunt de persones unides per una sèrie d'elements comuns, com ara la història, la llengua, les tradicions, la religió o el dret. Aquests elements fan que els habitants del territori tinguin consciència de ser diferents d'altres comunitats humanes.

L'Estat, en canvi, és l'organització política i administrativa (lleis, funcionaris, exèrcits, fronteres...) mitjançant la qual es governa un territori independent.

Al segle xix –com avui– a Europa hi havia estats formats per diverses nacions no independents, com ara l'Imperi austríac, constituït per un gran nombre de nacions (Hongria, Bòsnia, Bohèmia...). Així doncs, Àustria era un estat plurinacional. [Fonts 39 i 40]

Font 39. L'Imperi austríac al segle xix
Nació	Habitants
Alemanys	12.000.000
Hongaresos	10.100.000
Txecs	6.550.000
Serbis i croats	5.220.000
Polonesos	5.000.000
Rutens	4.000.000
Romanesos	3.200.000
Eslovens	1.300.000
Italians	1.000.000

Font 40. Al segle xix l'Imperi austríac era un Estat format per diverses nacions. La capital era a Viena, ciutat situada a la zona de parla alemanya, perquè els alemanys eren la nació dominant.

5.2. Els objectius del nacionalisme

Al llarg del segle xix, els estats plurinacionals europeus van intentar suprimir les diferències nacionals dins dels seus territoris. Per això van imposar a tota la població una cultura, un dret, una llengua i unes institucions polítiques úniques, que corresponien a una de les nacions que formaven l'Estat. En són exemples la imposició de l'alemany i del castellà a tot l'Imperi austríac i a tot Espanya, respectivament.

També es podia donar el cas que nacions com la italiana es trobessin, a l'inici del segle xix, separades en diversos estats que impedien la unitat de la nació.

El nacionalisme, doncs, és un moviment polític nascut al segle xix que pot tenir objectius diferents segons quina sigui la situació de la nació:

Unificar en un sol Estat una nació separada per diversos estats; és el cas dels nacionalismes italià i alemany del segle xix.
Independitzar una nació de l'Estat que la domina; és el cas d'algunes de les nacions que formaven part de l'Imperi austríac. [Font 41]
Aconseguir un cert poder polític per a una nació sense Estat propi. En aquest cas, l'objectiu del nacionalisme és l'autonomia; és el cas del nacionalisme irlandès respecte del Regne Unit durant gran part del segle xix. [Font 42]

Font 41. Al final del segle xviii Polònia va deixar de ser un Estat perquè el seu territori se'l van repartir entre l'Imperi austríac, Prússia i Rússia. Els polonesos, però, van conservar els trets que els identificaven com una nació (la llengua, la religió, les tradicions...). Al llarg del segle xix els nacionalistes polonesos van promoure diverses revoltes per recuperar la independència, la qual cosa van aconseguir el 1918.

Font 42. La revolució nacionalista i liberal belga de 1830 (fragment), segons una pintura de Gustave Wappers (1834). El nacionalisme belga és un exemple de nacionalisme independentista. El 1830 va esclatar a Bèlgica una revolució nacionalista i liberal que va representar la independència respecte d'Holanda i el naixement d'un estat belga format per flamencs i valons.

5.3. Exemples de moviments nacionalistes

Els nacionalistes no han tingut sempre el mateix projecte per a la seva nació. Alguns nacionalistes del segle xix, per exemple, eren republicans i d'altres, monàrquics; alguns eren liberals, i d'altres, demòcrates. Aquestes tendències diferents es combinaven amb els diversos objectius del nacionalisme que ja hem vist.

Grècia, Irlanda, Alemanya i Itàlia són quatre exemples diferents de moviments nacionalistes del segle xix.

Grècia: la lluita per la independència

Grècia era, des del segle xv, una nació que formava part de l'Imperi turc, governat per un monarca absolut. Al principi del segle xix, doncs, Grècia no tenia un Estat propi. Els turcs, de religió musulmana, te-nien sotmesos els grecs, que eren cristians ortodoxos, i els impedien exercir el poder polític. A més, els obligaven a pagar molts impostos.

A l'inici del segle xix el sentiment contrari al domini turc es va anar estenent entre la població grega. Les tensions entre els uns i els altres van arribar al seu punt culminant el 1821, quan va esclatar una guerra en què els grecs lluitaren per aconseguir la independència. El conflicte va concloure el 1829 amb la victòria grega gràcies a l'ajut de Rússia i el Regne Unit. L'Imperi turc va reconèixer el nou estat grec, que es va organitzar com una monarquia constitucional basada en el sufragi censatari. [Fonts 43 i 44]

Font 43. Matança de Quios és una obra del pintor romàntic francès Eugène Delacroix (1824) en què es representa l'assassinat massiu de grecs perpetrat pels turcs a l'illa de Quios el 1822. Amb aquesta massacre, que va provocar la mort d'uns 20.000 grecs i el sotmetiment a l'esclavatge de milers d'infants i dones, l'Imperi turc pretenia atemorir la població i posar fi a la revolta independentista grega.

Font 44. El poeta anglès Lord Byron (1788-1824) en un retrat de Thomas Phillips (1813). Molts artistes romàntics europeus, com Delacroix i Lord Byron, van donar suport a la revolta grega, ja que per a ells exemplificava la lluita per l'ideal romàntic de llibertat contra la tirania encarnada pels turcs. Lord Byron va ajudar els grecs amb diners i va viatjar a Grècia per prendre part en la revolta. Poc després d'arribar-hi, però, va emmalaltir i va morir. Malgrat no haver pres part en cap combat, es va convertir en un símbol de la joventut que se sacrificava per la llibertat dels pobles.

Irlanda: de la lluita per l'autonomia a la independència

L'illa d'Irlanda pertanyia al Regne Unit des de la conquesta britànica que va tenir lloc entre els segles xvi i xvii. Els britànics s'havien quedat per dret de conquesta dues terceres parts de les terres i explotaven durament els pagesos irlandesos, que vivien al límit de la subsistència. D'altra banda, els irlandesos eren majoritàriament catòlics, i els britànics, que eren anglicans, havien prohibit als catòlics la participació política al Parlament i als ajuntaments.

La forta resistència –fins i tot violenta– dels irlandesos a la unió amb el Regne Unit va ser constant al llarg del segle xix. Alguns nacionalistes lluitaven per aconseguir la independència, però la majoria ho feien per reclamar un sistema autonòmic, anomenat Home Rule, que els britànics es van negar a concedir fins al 1912. Aquell any el govern britànic va atorgar als irlandesos un règim d'autonomia, però la majoria de nacionalistes va considerar que havia arribat massa tard i també que era insuficient perquè Londres continuava controlant qüestions clau com l'exèrcit, les relacions internacionals i la política duanera. [Fonts 45 i 46]

La revolta independentista de 1921 va fer que el Regne Unit hagués d'abandonar l'illa, excepte una zona al nord, l'Ulster, que va continuar sota el seu domini.

Font 45. L'Ulster, també anomenat Irlanda del Nord, és una regió històrica poblada majoritàriament per protestants d'origen britànic. Amb la independència, bona part de l'Ulster va romandre dins el Regne Unit i la majoria protestant –anomenats unionistes– va continuar dominant la minoria irlandesa i catòlica durant la major part del segle xx.

En la imatge, cartell que il·lustra l'oposició dels protestants de l'Ulster a la implantació del Home Rule.

Sabies que...

Un dels factors que va esperonar la revolta independentista irlandesa a mitjan segle xix va ser la Gran Fam de 1845-1849, provocada per l'escassetat de la patata, aliment bàsic dels irlandesos de l'època.

Font 46. Divisió d'Irlanda el 1921. L'Ulster és una de les províncies històriques d'Irlanda. Dels nou comtats que la formen, sis són administrats pel Regne Unit i tres, per la República d'Irlanda.

La unificació d'Alemanya

A l'inici del segle xix la nació alemanya era dividida en més de trenta estats independents que tenien una llengua, una història i una cultura comunes. [Font 47]

El primer pas de la unificació d'Alemanya va ser la creació, el 1833, del Zollverein o unió duanera d'una gran part dels estats alemanys, de la qual quedava exclosa Àustria. Promoguda per Prússia, la unió duanera va permetre crear un espai econòmic alemany.

La unificació política va tenir lloc entre el 1861 i el 1871 i també va ser liderada per Prússia. El canceller prussià Otto von Bismarck va annexionar per la força a Prússia tots els altres estats alemanys i, alhora, va derrotar militarment Àustria per impedir que encapçalés el procés d'unificació. [Font 48]

L'any 1871 es va constituir el Segon Reich alemany, que va tenir com a emperador Guillem I de Prússia. La unificació d'Alemanya era un fet, però no havia satisfet alguns nacionalistes, que continuaren reclamant que Àustria també formés part del nou estat unificat.

Font 47. Entre els estats en què es dividia el territori de parla alemanya al començament del segle xix, destacaven, per la seva força política, econòmica i militar, Prússia i Àustria.

Font 48. Otto von Bismarck (1815-1898) va ser canceller de Prússia i del Segon Reich alemany. De caràcter antidemocràtic, sostenia que la unificació no seria el resultat de la voluntat dels ciutadans, sinó que s'aconseguiria per la força, gràcies al ferro i la sang. D'aquí que se'l cone-gués com el canceller de ferro. Volia que Prússia liderés en solitari la unificació, per la qual cosa s'enfrontà militarment a Àustria, a la qual derrotà en la batalla de Sadowa l'any 1866.

La unificació d'Itàlia

Al segle xix la península Itàlica era dividida en diversos estats independents. A més, l'extrem nord-oriental de la península, és a dir, el Regne Llombardo-Vèneto, formava part de l'Imperi austríac. Els habitants de la península Itàlica, però, tenien una història, una cultura, una llengua i unes tradicions comunes.

Al primer terç del segle xix va néixer el Risorgimento ('renaixença'), un moviment cultural i polític de caràcter nacionalista que difonia la cultura italiana i reivindicava la unificació de la nació en un sol Estat. [Font 49]

Un regne italià del nord, el del Piemont, on es concentrava bona part de la burgesia liberal i nacionalista, dirigí la unificació. El primer ministre del Piemont, el comte de Cavour, va pactar una aliança amb la França de Napoleó III, sense l'ajut de la qual hauria estat impossible fer front a Àustria, que era contrària a la unificació.

Una combinació de revoltes populars i de victò-ries militars va fer possible que els diversos estats italians s'anessin incorporant al Regne del Piemont a partir del 1859. Dos anys més tard, el 1861, tot Itàlia, excepte Roma i la regió de Venècia, era unificada. Llavors un parlament amb diputats de tot el país es va reunir a Torí i va proclamar el naixement del Regne d'Itàlia. Víctor Manuel II, que fins aleshores havia estat el rei del Piemont, es va convertir en el primer rei del nou Estat. La unificació d'Itàlia es va completar l'any 1871 amb l'entrada de les tropes italianes a la ciutat de Roma. Aquesta situació no va ser acceptada pel papa Pius IX, que era el sobirà de Roma, i, de fet, la Santa Seu no va reconèixer el nou Estat fins al 1929. [Font 50]

Sabies que...?

Molts italians que anaven a escoltar les òperes de Verdi cridaven «Visca Verdi!», ja que VERDI era l'acrònim de Vittorio Emmanuelle Rei d'Itàlia.

Font 49. Itàlia, una nació que s'ha d'unificar

Itàlia serà una. Les seves condicions geogràfiques, la seva llengua i la seva literatura; les necessitats de defensa i de poder polític; el desig de les poblacions, els instints democràtics innats del poble; tot assenyala aquest objectiu.

Giuseppe Mazzini

Font 50. Desembarcament de Garibaldi a Marsala (Sicília). L'any 1860 Giuseppe Garibaldi (1807-1882), nacionalista italià d'ideologia democràtica i republicana, va organitzar una expedició de voluntaris, coneguda com la dels Mil Camises Vermelles, que desembarcà a Sicília i n'expulsà el rei absolut, Francesc II de Borbó. Aquest fet i l'entrada de Garibaldi a Nàpols significaren la incorporació del Regne de les Dues Sicílies a Itàlia.