TEMA 1. ARRIBEN ELS GRECS

Detall del Partenó, situat a l'Acròpolis, que era el temple dedicat a Atena, la deessa protectora de la ciutat que porta el seu nom, Atenes.

Els grecs van haver d'emigrar durant el segle VII aC a la recerca de noves terres de conreu i van fundar moltes colònies i assentaments comercials a la costa mediterrània.

Polis grega.

Ja des del segle VII aC, els pobles que habitaven el territori de l'actual Catalunya van rebre la visita d'altres pobles comerciants de la Medi­terrània oriental. De tots ells, els grecs han estat els que han exercit una influència més intensa, ja que van portar avenços tan importants com ara l'ús de la moneda o el coneixement de l'escriptura.

Entre els anys 750 aC i 550 a C, un gran nombre de grecs van haver d'emigrar del seu país i van fundar un munt de colònies i assentaments comercials al llarg de la costa mediterrània. [Font 1]

Font 1. Colònies i àrees d'influència de l'antiga Grècia. Els grecs procedents de Focea, a l'Àsia Menor, van fundar Empòrion.

Diferents motius els van portar a aquesta emigració. En primer lloc, necessitaven noves terres de cultiu. Grècia era i és un país de muntanyes, amb poc terreny i, a més, poc fèrtil. Sovint hi havia rivalitats i lluites per apropiar-se del nou sòl cultivable fins al punt que la situació va esdevenir insostenible. Els grecs es veieren obligats a buscar terres en altres llocs. Aquestes mancances es van agreujar quan hi hagué un excés de població que no disposava ni dels aliments més bàsics per sobreviure.

D'altra banda, a la Grècia continental les relacions per terra entre les diverses regions eren difícils, ja que els carros eren poc útils en un ter­reny tan muntanyós. Els pocs camins que hi havia quedaven intransitables quan hi havia pluges abundants.

Així doncs, com que a Grècia la majoria de nuclis urbans estaven a poca distància del mar, els grecs van optar per la navegació de cabotatge per fer el transport de mercaderies. [Font 2]

Font 2. Reconstrucció d'un trirrem grec, nom que deriva de les tres files de remers que hi havia a cada costat del vaixell. Solien tenir un parell d'ulls pintats a la proa per espantar els mals esperits.

El següent pas va ser obrir l'activitat comercial per la Mediterrània. Els principals productes que exportaven eren l'oli, les armes i el marbre, i solien importar gra, esclaus, fusta, metalls i articles de luxe. Va ser això el que va fer que els grecs comencessin una colonització per les costes de la Mediterrània. Va ser una colonització pacífica, sense intencions militars.

La sort dels que marxaven, però, era desconeguda, perquè no sabien quina podia ser la reacció dels indígenes. Per això, primer s'instal·laven en un lloc fàcil de fortificar o defensar, un lloc que era provisional; al cap d'un temps ocupaven el lloc definitiu.

Amb una finalitat purament comercial, els grecs arribaren a Catalunya i fundaren dues importants colònies a l'Empordà: al segle VIII aC, Rhode (l'actual Roses) i vers l'any 600 aC, Empòrion (Empúries). El nom grec d'Empórion significa 'port comercial‘ i la funció d'aquest punt era servir d'escala tècnica per arribar a un altre assentament comercial més allunyat. Seguint la seva tàctica, primer s'instal·laren en un lloc provisional, l'illot on actualment hi ha Sant Martí d'Empúries, i més tard, desapareguda la por per la reacció dels indígenes, es van establir en terra ferma.

Però els grecs no només arribaren a Empúries, sinó que colonitzaren la zona costanera de la península Ibèrica per tal d'obtenir metalls. La influència cultural que van tenir sobre els pobles ibèrics amb els quals tractaven va ser enorme.

Actualment, quan parlem de Grècia, ens referim a un país situat a la Mediterrània oriental que comprèn una part continental i una gran quantitat d'illes que s'estenen pels mars Jònic i Egeu.

La Grècia de fa més de 2000 anys va néixer fruit d'un seguit de pobles, d'origen divers, que en diferents onades es van establir a l'actual Grècia continental, a la zona costanera d'Àsia Menor i a les illes del mar Egeu. Tot i que aquests grups van acabar parlant una mateixa llengua i s'anomenaren grecs, no van formar mai un sol poble, sinó que estaven organitzats en ciutats independents les unes de les altres. [Font 3]

Font 3. El territori de l’antiga Grècia, amb les polis principals.

El concepte de ciutat actual no es correspon amb el que tenien els grecs, ja que la polis comprenia la ciutat pròpiament dita, els barris del voltant i els camps destinats a conreus i pastures. Les polis tenien unes característiques urbanístiques comunes: [Font 4]

Font 4. Polis grega.

• Una acròpolis (o ciutat alta), que era una ciutadella fortificada que solia localitzar-se damunt d'un turó. Aquí s'hi construïen els edificis religiosos més importants, i en cas de guerra era el lloc on anaven a refugiar-se els ciutadans. Algunes acròpolis es van convertir en el centre religiós de la ciutat, com veurem més endavant en el cas d'Atenes.
• Una àgora (o plaça pública), on es concentrava l'activitat comercial, cultural i pública; és a dir, era el lloc de reunió dels ciutadans.
• Una muralla defensiva que envoltava els barris de la polis i evitava possibles atacs d'alguna polis veïna. En cas de derrota, als vençuts se'ls obligava a enderrocar les pròpies muralles i se'ls prohibia construir-ne de noves.

Cada polis tenia un rei i un exèrcit propis, i els seus ciutadans havien de complir les obligacions i els deures legals, com ara pagar impostos, fer el servei militar i obeir les lleis. Les rivalitats i els desacords entre polis eren freqüents i això comportava aliances i lluites entre elles. L'exemple més representatiu d'aquesta competitivitat van ser les guerres del Peloponès, que van durar gairebé trenta anys, entre les dues polis més importants de Grècia, Atenes i Esparta, amb dos models socials i polítics oposats.

A Atenes van començar un seguit de reformes que van portar a la instauració d'un règim democràtic en què la sobirania estava en mans d'una assemblea formada per ciutadans. Ara bé, només eren considerats ciutadans els homes lliures, nascuts a Atenes i de pares atenesos.

Atenes era el centre intel·lectual del món grec i aquesta superioritat va provocar l'enfrontament amb l'altra polis destacada del moment: Esparta, que era un estat conservador i militarista, que destinava gairebé tots els seus recursos a formar un exèrcit terrestre potent i disciplinat. Era governada per dos reis que pertanyien a les famílies més importants.

Esparta finalment va guanyar la guerra i va obligar Atenes a entregar la flota, a abolir el règim democràtic i a enderrocar les muralles.

Malgrat aquestes rivalitats, els grecs compartien una mateixa religió, una mateixa llengua, uns mateixos costums i una manera de fer que els feia diferents de la resta de pobles, als quals anomenaven bàrbars.

La llengua grega prové d'un idioma molt antic, l'indoeuropeu, que es parlava al centre d'Europa pels volts dels anys 3000-2000 aC. Sembla que, per raons climàtiques i socioeconòmiques, els pobles que parlaven aquesta llengua van haver d'emigrar cap a diferents indrets. Un d'aquests pobles indoeuropeus es va establir als Balcans i ben aviat van parlar una llengua diferent, el grec. Al principi, el grec tenia molts dialectes i era diferent segons la regió on es parlava. A partir del segle iii aC es va constituir una única llengua, anomenada grec comú, d'on deriva el grec modern, la llengua actual de Grècia. 

Al començament, els grecs van utilitzar un tipus d'escriptura ideogràfica en què cada símbol es corresponia a un concepte, tal com feien els egipcis. [Font 5]

 ​​

Font 5. Mosaic d'una sala de banquets amb una inscripció grega que donava la benvinguda, a Empúries, al segle II aC.

Més endavant, cada símbol va equivaler a una síl·laba i finalment van adoptar l'alfabet dels fenicis, en què cada signe o lletra representava un so. Els fenicis eren un poble que vivia en una antiga regió del Pròxim Orient i que mantenien relacions comercials amb els habitants de les illes gregues. Va ser aquest contacte el que va portar l'alfabet fenici als grecs. Aquest primer alfabet grec estava constituït només per lletres majúscules; les minúscules es van començar a utilitzar força més tard. L'alfabet grec consta de vint-i-quatre lletres. [Font 6]

Font 6. L'alfabet grec.

La presència del grec en la llengua catalana és molt viva ja que sovint utilitzem termes grecs, sobretot en el llenguatge científic i tècnic.

Per exemple, molts noms d'especialitats mèdiques estan formats amb el mot grec -iatreia, que vol dir ‘curació': és el cas de pediatria, que designa l'especialitat que s'ocupa de les malalties dels infants o de psiquiatria, que designa la disciplina que tracta els trastorns mentals.

Hi ha termes que a primer cop d'ull sembla que vulguin dir una cosa, però si anem a l'origen del terme, veurem que estem equivocats. Sabeu quina part del cos ens farà mal si tenim una estomatitis? No ens farà mal l'estómac, tal com podríem deduir a primer cop d'ull, sinó que ens farà mal la boca, perquè estóma en grec significava ‘boca'. Qui i quan ha d'anar al tocòleg? Al tocòleg hi aniran les dones que hagin de tenir un fill, ja que en grec toco significa ‘part'.

Què és una radiografia? I una cardiografia? La paraula grega grafos significa ‘dibuix' i per tant una radiografia és una imatge interna obtinguda per raigs X; una cardiografia, doncs, és un estudi gràfic del funcionament del cor. Vet aquí uns quants exemples que demostren la presència en el català de paraules d'origen grec. [Font 7]

Font 7. Exemples de paraules catalanes que provenen del grec.

L'alfabet grec clàssic et permet llegir grec modern tot i que hi ha algunes diferències de pronunciació. [Font 8]

Font 8. Portada d'una edició grega d'Astèrix.

Després de la guerra del Peloponès, les polis gregues van entrar en decadència i el rei Filip II de Macedònia (que regnava en una regió del nord de Grècia) es va voler imposar com a nova potència, unificar tot Grècia i crear un sol estat grec.

Els macedonis, tot i que parlaven una llengua semblant a la grega, tenien pocs punts en comú amb els grecs: el seu nivell cultural era molt baix, la seva economia era pobra i no s'organitzaven en polis, sinó que hi havia un únic rei i els ciutadans estaven al marge de la vida política.

En primer lloc Filip volia alliberar les ciutats gregues d'Àsia que havien estat preses pels perses. A canvi, demanava que li proporcionessin soldats i vaixells, i que fos reconegut com a cap de les forces militars gregues.

Filip va començar aquesta gran empresa, però no va poder acabar-la perquè fou assassinat. El successor de Filip va ser el seu fill Alexandre, que va ocupar el tron amb només vint anys.

Alexandre era un jove amb inquietuds, tenia ganes de saber-ho tot i abans de fer els vint anys ja havia participat en campanyes militars al costat del seu pare, que li va ensenyar tota mena d'estratègies. La seva formació cultural anava a càrrec d'Aristòtil, el filòsof i científic més reconegut de l'època. Aristòtil va estimular el seu interès pel món grec i el va introduir en disciplines que posteriorment li serien molt útils per a la guerra, com ara el coneixement del medi natural i geogràfic.

A Alexandre li agradava molt llegir i aprendre a partir de l'experiència que podien oferir-li els herois del passat. Una de les obres que més va influir-lo, i que va marcar la seva trajectòria militar, va ser la Ilíada d'Homer, un poema de més de quinze mil versos en què es narren els combats que van tenir lloc a Troia. Aquil·les és el gran protagonista del poema i destaca entre els guerrers grecs per la seva valentia i també per la seva compassió amb els vençuts. Aquest heroi fou l'ídol d'Alexandre.

Quan fou proclamat rei, continuà l'empresa que havia començat el seu pare: alliberar les ciutats gregues d'Àsia del domini persa. Amb un exèrcit de més de 40.000 homes, el jove rei va desembarcar l'any 334 aC a l'Àsia Menor, i gràcies a la seva habilitat va guanyar la majoria de batalles, de les quals cal destacar dues en què s'enfrontà al mateix rei persa, Darios: la batalla d'Issos, [Font 9] a l'entrada de l'actual Síria, i la de Gaugamela, a l'antiga Mesopotàmia. Les capitals perses d'orient es van anar rendint sense gaire resistència a Alexandre, i aquest jove rei va arribar fins als confins del món oriental, l'Índia. [Font 10] Però el somni d'Alexandre anava més enllà de la conquesta militar: volia crear un sol imperi que s'havia de fonamentar en la llengua i la cultura gregues. [Font 11]

Font 9. Alexandre el Gran lluita contra els perses a la batalla d'Isos, segons un mosaic del segle II aC.

Font 10. Fotograma de la pel·lícula Alexandre Magne, d'Oliver Stone (2004), en què Collin Farrell interpreta el personatge d'Alexandre el Gran. En aquesta imatge el veiem passant revista al seu exèrcit amb el seu inseparable cavall, Bucèfal.

Font 11. Estàtua d'Alexandre el Gran a Tessalònica (Grècia).

4.1. Expansió de l'Imperi

El pas d'Alexandre per Orient va tenir com a conseqüència una extraordinària expansió de la cultura grega en tots els seus àmbits, fet que va significar el progrés en molts llocs. Alexandre tingué un tracte semblant amb tots els seus súbdits –fossin grecs, macedonis o perses–; fins i tot va arribar a reclutar tropes perses per substituir les tropes gregues que anava llicenciant o les que deixava com a guarnició als territoris conquerits. Va potenciar els casaments entre grecs i perses perquè creia en la fraternitat universal, sense tenir en compte les diferències de raça, llengua o costums. Ell mateix es va casar amb Roxana, filla d'un noble persa.

Aquesta tolerància envers els pobles conquerits va causar un malestar creixent entre els nobles i els soldats macedonis, que al seu torn va generar conflictes i conspiracions que van obligar Alexandre a prendre mesures extremes, com la de fer executar alguns dels seus amics més propers. Alexandre va ser generós i clement amb els vençuts, però cruel i despietat quan, segons el seu parer, la situació política ho requeria.

Per consolidar les seves conquestes, va fundar 70 ciutats per tot l'imperi, que es van convertir en centres de difusió de la cultura grega. Eren ciutats (la majoria anomenades Alexandries) fundades en indrets estratègics per al comerç o bé per al control militar dels territoris conquerits. Reproduïen l'estructura hipodàmica de les ciutats gregues, amb una distribució quadricular de carrers i una àgora central o plaça pública amb els edificis principals. De totes, n'hem de destacar la ciutat d'Alexandria, a Egipte, fundada entre el 332 i el 331 aC, a l'oest del delta del Nil. Després de la mort d'Alexandre, als trenta-tres anys, un dels seus generals, Ptolemeu I, rebé Egipte en el repartiment de terres i va convertir la ciutat d'Alexandria en un dels centres culturals més importants de la Mediterrània. [Font 12] Va construir-hi el far per guiar els vaixells a port i poder identificar la situació de la ciutat des de la llunyania. El far d'Alexandria va ser considerat una de les set meravelles del món. [Font 13] També va fer-hi construir una gran biblioteca, que amb el temps va esdevenir el referent cultural del món antic. Com que la ciutat tenia un port comercial molt important, es demanava als nombrosos vaixells que hi feien escala poder copiar i traduir al grec els llibres que duien a bord. D'aquesta manera es va aconseguir aplegar un fons bibliogràfic de més de 700.000 volums.
Alexandre, amo de mig món, va morir a Babilònia víctima de les febres, segons alguns historiadors. Va deixar un imperi que arribava fins a l'Índia per l'est i fins a Egipte per l'oest, i va dur a terme el seu projecte d'unificar orient i occident en un sol imperi on la cultura i la llengua grega hi eren ben presents. [Font 14]

 Font 12. Alexandre el Gran.

Font 13. El far d'Alexandria, una de les set meravelles del món, en una representació del segle XIX.

Font 14. Les conquestes d'Alexandre el Gran.

Les seves gestes el van convertir en un mite i gairebé el van posar a l'altura dels déus. Per això ha passat a la història amb el sobrenom d'Alexandre el Gran.

Els grecs van ser els inventors de la ciència pròpiament dita. Fins aleshores es creia que les divinitats eren les causants de tots els fenòmens naturals i humans. Els grecs van ser els primers a buscar explicacions racionals als processos de la natura, deixant de banda els mites i la màgia, i per això van crear diverses disciplines del coneixement fonamentades en la raó i no pas en meres explicacions religioses. A més, els pobles de l'Antiga Grècia, gràcies al desenvolupament de la navegació i del comerç, van poder intercanviar coneixements científics i tècnics amb altres cultures, especialment d'Orient i d'Egipte.

Els primers pensadors es preguntaren de què estava feta la matèria, quin n'era el principi primordial, i corroboraren les seves teories amb experiments científics.

Vegem els científics grecs més destacats d'aquesta època i les seves aportacions principals :

Tales de Milet (635 aC-545 aC). Matemàtic, astrònom i polític. Creia que el principi primordial del món era l'aigua. Va ser un gran matemàtic (a qui devem el teorema de Tales) i un gran estudiós de la geometria. Es diu que va ser el primer a predir un eclipsi de Sol.

Anaximandre de Milet (611 aC-546 aC). Filòsof, cartògraf i astrònom. Va ser el primer a parlar dels quatre elements: terra, aigua, aire i foc. Va inventar el rellotge de sol. [Fonts 19 i 20]

​​​​​​

Empèdocles (492 aC-432 aC). Filòsof. Va demostrar l'existència de l'aire gràcies a un experiment amb un rellotge d'aigua: si tapava una de les obertures, l'aigua no podia entrar ni sortir.

Demòcrit (460 aC-370 aC). Filòsof. Sostenia que l'origen de la matèria són els àtoms, elements indivisibles, i que la resta és buit.

D'altra banda, el nom del filòsof i matemàtic Pitàgores de Samos (582 aC-496 aC) restarà sempre unit al triangle rectangle gràcies al seu famós teorema, segons el qual «en un triangle rectangle el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels catets». També se li atribueix el principi de la ciència matemàtica, i va aplicar el concepte dels nombres a altres disciplines, com ara la música i l'astronomia. [Fonts 21 i 22]

   ​​     ​​​​

Més endavant, el matemàtic, físic i enginyer Arquimedes de Samos (287 aC-212 aC), entre altres aportacions, va inventar un cargol per bombejar aigua de forma contínua, que es continua fent servir encara avui a Egipte per al reg. [Fonts 23 i 24]

​​ ​​ ​​

L'astrònom i matemàtic Aristarc de Samos (310 aC-230 aC) va ser el primer a defensar la teoria heliocèntrica, d'acord amb la qual la Terra gira al voltant del Sol i sobre ella mateixa.

També fou un grec, Hipòcrates de Cos (460 aC-370 aC), el «pare de la medicina», ja que abans de l'aparició del pensament científic la curació de les malalties s'atribuïa al déu Asclepi. Hipòcrates rebutjà les supersticions i va argumentar que la malaltia no era un càstig diví, sinó una conseqüència dels factors ambientals i els hàbits de vida del pacient. A l'escola de Cos seguien un mètode terapèutic rigorós: observació dels signes corporals del malalt, diagnosi de la malaltia i aplicació de la medicació.

Hipòcrates i els seus seguidors van classificar les malalties i van crear termes mèdics que encara avui estan en ús: recaiguda, crisi, pic...