3. La veu melodiosa de les sirenes
Un dels episodis més coneguts de l'Odissea és el pas de la nau d'Ulisses per l'illa de les sirenes (Cant XII). L'heroi grec vol viure l'experiència d'escoltar el cant de les sirenes malgrat saber que corre el perill de ser seduït per aquests éssers estranys i, per tant, de naufragar. Aleshores protegeix els seus companys amb uns taps de cera que els posa a les orelles i es fa lligar a l'arbre de la nau. Aquest és el fragment en la traducció de Joan F. Mira:
Un poc més tard, el vaixell de proa blavosa va rebre
un bon company que inflava les veles: un vent favorable,
do de Circe la ben arrissada, deessa que parla
com els mortals. I després d'endreçar els ormeigs que calia,
tots vàrem seure en la nau, i entre el vent i el pilot la guiaven. [
...]
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat, vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossos, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s'ablania amb els raigs del senyor de l'altura, Hiperíon.
Vaig tapar-los a tots les orelles, un rere de l'altre,
i ells m'amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la base del pal i amb les cordes lligades a l'arbre. [...
]
Quan ens trobàvem ja a la distància d'un crit de persona,
ràpids, volant, no se'ls va escapar que la nostra nau àgil
se'ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa:
«Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta't i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se'n va, sabent més que sabia». [...
]
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l'esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s'alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.
