Lliçó de primavera

«Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
sobretot ara a l'estiu,
que les aigües són gelades...»

Era un migdia de finals de maig, l'aula s'omplia de claror i d'una agradable escalfor. Els vidres de les finestres, aliats dels raigs del sol, no feien sinó augmentar aquella mandrosa sensació de benestar. En Jaume sentia cada cop més llunyana la veu de la Marta, la companya de classe que estava llegint el text que el mestre havia escollit per aquell dia. Es titulava Muntanyes del Canigó, que és la lletra d'una cançó popular catalana.

—Això cau pel Pirineu, oi? -preguntà en Bernat a en Jaume.

—Eh? Ah! Sí, sí, crec que sí -li contestà en Jaume, recolzant el cap contra la paret que tenia al costat.

El Pirineu, i tant! Recordava molt bé el primer cop que hi va anar. Impressionant! Miressis cap on miressis, la muntanya t'envoltava, poderosa i plena.

El ritme monòton marcat per la veu dels companys que llegien els versos de la cançó feia que els ulls d'en Jaume s'anessin aclucant. A poc a poc, es va anar sentint transportat lluny en el temps, sempre més lluny, fins que es va imaginar convertit en Hèracles, un famós heroi grec.

Hèracles tornava d'una de les seves aventures per l'Atles, el sistema muntanyós que travessa el nord d'Àfrica, quan va sentir crits d'auxili. Sense pensar-s'ho dos cops, va acostar-se al lloc d'on provenia la veu, que va resultar ser el regne de la princesa Pirene. Pirene, que era una dona forta i valenta, es trobava al bell mig d'un incendi i Hèracles la salvà de les flames.

Greument ferida, Pirene explicà a Hèracles que Gerió, el poderós monstre de tres caps, volia prendre-li el regne i, per aconseguir-ho, la volia matar. És per això que va decidir fugir i amagar-se al bosc. Però Gerió, enfurismat, havia provocat un incendi.

«Si el teu regne no és per a mi, tampoc no ho serà per a tu!», havia cridat Gerió enfurismat a Pirene.

Abans de morir, la princesa va entregar els drets de les seves terres a Hèracles a canvi que aquest vencés el monstre i tingués cura del seu regne per sempre més.

Hèracles lluità contra Gerió i el guanyà. Llavors, va tornar a l'indret on Pirene havia mort i va cobrir el cos de la princesa i totes les terres que el monstre Gerió havia cremat amb pedres i rocs. Tanta dedicació hi posà que, sense adonar-se'n, va construir un gran massís rocós que anava de mar a mar.

En acabar, va llençar les pedres que li quedaven a la Mediterrània i va formar el cap de Creus.

Des d'aleshores, aquell majestuós massís rocós fou conegut amb el nom de Pirineu.

—Jaume, Jaume! Vols continuar llegint, si us plau? -va sentir de cop i volta el noi.

—Oh! Sí, sí... És que... estava... Continuo...? Vull dir que llegeixo el text del Canigó, oi? -contestà en Jaume un xic confós i endormiscat.

«No sé amb què et compararé,
si amb el vent o amb la gelada.
Et compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança.
Al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia, vent de dalt
i a la tarda, tramuntana.»

—Amb aquesta cançó tradicional, podeu sentir com les persones honoren el seu paisatge. El Canigó és una muntanya impressionant, situada al Pirineu. Per cert, no sé si sabeu que la paraula Pirineu prové del grec pyr, que vol dir ‘foc'.

El relleu de Catalunya

Si observem Catalunya des del cel, veurem que per sobre de tot destaquen les muntanyes i la verdor dels seus espais forestals, que junts ocupen el 61% del territori. El relleu de Catalunya és molt variat, ja que és una contínua alternança de serres i planes. A més, Catalunya té més de 500 km de costa, a vegades abrupta, amb penya-segats i cales, i a vegades plana, amb platges llargues i sorrenques.

Les principals unitats de relleu de Catalunya

En el relleu de Catalunya es distingeixen tres grans zones: el Pirineu, el Sistema Mediterrani i la Depressió Central.

Altres unitats de relleu destacables són el delta de l'Ebre, la Serralada Transversal i la Plana de l'Empordà.

Pirineu

Amb 450 km de longitud i 150 km d'amplitud és la unitat de relleu més important de Catalunya. És situat al nord i és el tram muntanyós que fa frontera amb Andorra i França. És més ample i té més alçada a l'oest. A mesura que s'apropa a la costa mediterrània, l'alçada s'escurça i l'amplada s'estreny. És format per dues unitats:

— Pirineu axial. Se situa a la part més al nord de Catalunya i és on hi ha els cims més alts, alguns dels quals sobrepassen els 3.000 m d'alçària, com la pica d'Estats, de 3.143 m.

— Prepirineu. Està situat per sota del Pirineu axial. Un dels seus pics més coneguts és el Pedraforca, de 2.506 m.

Sistema Mediterrani

Se situa a la part oriental de Catalunya, en paral·lel a la costa. Hi pertanyen les unitats de relleu següents:

— Serralada Litoral. Es coneix també com a serralada de Marina, ja que voreja la costa. Les seves muntanyes són de poca altitud i molt erosionades a causa de l'acció dels rius. El massís de les Gavarres, el del Montnegre, el del Garraf o la serra de Collserola en formen part.

— Depressió Prelitoral. Separa la Serralada Litoral de la Prelitoral. Presenta un relleu pla i la seva situació geogràfica ha permès el creixement econòmic i demogràfic de diverses poblacions, com ara Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa o Granollers, entre d'altres.

— Serralada Prelitoral. La formen les serralades costaneres més interiors, com el massís del Montseny, el de les Guilleries, les muntanyes de Prades, la serra del Montsant, el massís dels Ports de Beseit o les muntanyes de Montserrat, entre d'altres.

Depressió Central

És una zona àmplia de terres planeres, plenes de valls i turons, situada entre el Pirineu i el Sistema Mediterrani. Pertanyen a la Depressió Central la plana de Vic, el pla de Bages i el pla d'Urgell, entre d'altres.

Els principals rius de Catalunya

A Catalunya hi ha molts rius, si bé la major part són de petites dimensions i de cabal irregular, és a dir, que la quantitat d'aigua que hi passa depèn de l'època de l'any.

Tots els rius de Catalunya desemboquen directament a la mar Mediterrània o són afluents de rius que hi desemboquen, excepte el riu Garona, que desemboca a l'oceà Atlàntic. Per això els rius de Catalunya es distribueixen en dos vessants: el mediterrani i l'atlàntic.

Els rius s'agrupen segons el seu naixement i la seva desembocadura en xarxes hidrogràfiques. A Catalunya hi ha tres xarxes hidrogràfiques, que pertanyen al vessant mediterrani.

​​​​

 

• La xarxa Pirineu-Ebre inclou els rius Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana i Segre, que neixen al Pirineu, i el riu Ebre, que procedeix de Cantàbria. La Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana són afluents del Segre i aquest ho és de l'Ebre. Porten força aigua durant tot l'any, ja que una part del seu cabal prové de les nevades.

 

 

 

• La xarxa Pirineu-Mediterrània inclou els rius Muga, Fluvià, Ter i Llobregat. Són rius que neixen al Pirineu o al Prepirineu i desemboquen directament a la mar Mediterrània. Són rius de cabal d'aigua regular, però que es redueix considerablement durant l'estiu. El Freser és un afluent del riu Ter i el Cardener i l'Anoia ho són del riu Llobregat.

 

 

 

 

 

 

 

• La xarxa Mediterrània inclou els rius Tordera, Besòs, Foix, Gaià i Francolí. Són rius que neixen a la Serralada Litoral o Prelitoral i desemboquen a la mar Mediterrània. Són rius curts que en èpoques de pluges poden provocar fortes riuades.

La costa catalana

El litoral de Catalunya, de 580 km de longitud, limita amb la mar Mediterrània. Si fem un recorregut al llarg de la seva costa, hi trobarem diferències entre les costes altes, al nord, i les costes baixes, al sud.

Les costes del nord (costes altes), que es troben al nord del delta del riu Tordera, es caracteritzen generalment pels seus penya-segats i platges de petites cales i sorra gruixuda, sovint amb aigües fondes a la vora de la costa.

Les costes del sud (costes baixes), situades al sud del delta del riu Tordera, són formades, en canvi, per platges de relleu més suau, més extenses i amples, amb sorra fina i aigües més tranquil·les i poc profundes a la vora de la costa.

Els espais naturals

Els espais naturals protegits són espais naturals d'especial valor ecològic per la seva bellesa i per la importància i la diversitat de la seva flora i fauna. Aquests paratges s'inclouen en diverses categories: els parcs nacionals, els parcs naturals, els paratges naturals d'interès nacional i les reserves naturals.

Parcs nacionals. Són grans extensions de territori poc modificades per l'acció humana. No està permès de dur-hi a terme cap activitat que en pugui modificar el paisatge, ni tan sols la ramaderia i l'agricultura. A Catalunya només hi ha un parc na­cional: el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Parcs naturals. Són espais naturals protegits on està permesa l'activitat econòmica dels seus habitants, sempre que sigui compatible amb la protecció de l'entorn. Pertanyen a aquest grup els parcs naturals següents: els Aiguamolls de l'Empordà, l'Alt Pirineu, el Cadí-Moixeró, el Cap de Creus, Collserola, el Delta de l'Ebre, els Ports, les Illes Medes, el Montseny, la Muntanya de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, la Serra de Montsant i la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Paratges naturals d'interès nacional. Són exten­sions de territori de dimensió mitjana o reduïda que es protegeixen perquè tenen interès científic, paisatgístic i educatiu. S'inclouen en aquesta denominació els espais següents: l'Albera, el massís del Pedraforca i Poblet.

Reserves naturals. Són extensions de territori de mida reduïda i amb un gran interès científic. Les persones hi tenen accés restringit i només s'hi poden dur a terme treballs científics. El delta del Llobregat correspon a aquesta categoria.

El clima de Catalunya

A causa de la posició geogràfica de Catalunya, el clima que hi predomina és el clima mediterrani. Tot i així, el fet de trobar-se a la zona més occidental del mar i de tenir un relleu força heterogeni, amb costes, serralades, depressions i alta muntanya, genera una gran diversitat climàtica al llarg del territori.

Hi ha dos factors importants en la determinació del tipus de clima: la temperatura i les precipitacions. A partir d'aquests dos factors, i sense oblidar que el clima mediterrani és predominant, cal distingir diferents tipus de clima.

Clima atlàntic. És propi de la Vall d'Aran, que rep la influència de l'oceà Atlàntic. Les temperatures són més suaus que en altres punts del Pirineu i les precipitacions es distribueixen regularment al llarg de tot l'any, amb nevades freqüents a l'hivern.

Clima d'alta muntanya. Al Pirineu i al Prepirineu, la complexitat del terreny i les influències marítimes atlàntica i mediterrània generen tres zones climàtiques:

— La zona de clima alpí, als cims i a les parts més altes de les valls, es caracteritza per les precipitacions abundants, sovint en forma de neu, i una temperatura mitjana anual força baixa.

— La zona de clima mediterrani d'alta muntanya, a la major part del Pirineu i el Prepirineu, es caracteritza pels estius frescos i plujosos.

— La zona de clima mediterrani de muntanya mitjana i baixa, al Prepirineu més meridional, es caracteritza pels estius secs.

Clima d'interior. A mesura que ens endinsem en el territori, cap a la Depressió Central, trobem un clima amb trets continentals. La diferència entre les temperatures de l'estiu i les de l'hivern és força pronunciada, els estius són molt calorosos i els hiverns són freds. La temperatura mitjana anual oscil·la entre 12 ºC i 15 ºC. La boira és un fenomen habitual.

Clima mediterrani litoral. La zona compresa entre la Serralada Prelitoral i la costa gaudeix de temperatures suaus, amb una mitjana anual entre els 15 ºC i els 17 ºC. Gràcies a l'efecte regulador que exerceix el mar sobre el clima, les temperatures solen ser suaus, al voltant dels 24 ºC a l'estiu i dels 9 ºC a l'hivern. Les precipitacions solen ser copioses a la tardor i minses durant la resta de l'any. 

​​

La lluita entre Hèracles i Gerió, que has llegit al començament d'aquesta unitat, explica la llegenda de com es va formar el Pirineu. Una llegenda és una narració popular basada en fets reals o imaginaris. Fins i tot quan una llegenda es basa en fets reals, amb el pas del temps la veritat dels esdeveniments sol quedar transformada totalment.

Amb l'ajuda de la imaginació, inventa't una llegenda sobre un paratge natural de Catalunya, una muntanya, un riu, una vall, un cim, una platja, etc. que estigui a prop d'on vius o que t'agradi de forma especial perquè és on vas a passar les vacances, on viuen els teus avis o per qualsevol altre motiu.

Es tracta d'aprofitar la teva narració per descriure a fons allò que més t'agrada o et sorprèn del paratge que has escollit.

Aquí tens algunes idees...

​​
 

Aquests suggeriments et poden ser d'ajuda a l'hora d'escriure el text:

• Abans de començar a escriure el text, llegeix altres llegendes semblants a la que penses escriure i fes una llista d'idees que tindràs en compte i que, després, posaràs en ordre.
• Fes una llista dels personatges i de les seves característiques i tingues clar l'objectiu que vols aconseguir.
• Utilitza frases curtes, i algunes de més llargues, ben connectades entre si i posa molta atenció quan utilitzis els signes de puntuació.
• Presenta les característiques principals de l'entorn natural que has escollit.
• Fes una descripció dels personatges.
• Comprova que la història té una presentació, un nus i un desenllaç.
• Ensenya el que hagis fet a un altre company o companya perquè ho revisi i et faci propostes de millora.
• Corregeix l'ortografia utilitzant diccionaris o correctors ortogràfics digitals.

Una vegada tingueu a punt la llegenda, poseu-la en comú amb els companys i companyes. Podeu fer-ho a través del blog de l'escola, de la revista de l'AMPA, organitzant una exposició als passadissos, etc. També les podeu llegir als vostres companys i companyes de cicle o a altres alumnes de l'escola. I si n'hi ha cap que us hagi quedat realment bé, potser la podeu presentar a una revista local o a algun concurs de la biblioteca del vostre barri o poble.

En definitiva, podeu fer tot el que cregueu convenient perquè en pugui gaudir com més gent millor.