TEMA 6. EL RETORN D'ULISSES

 

 

Ulisses i les sirenes, de John Williams Waterhouse. National Gallery of Victoria, Melbourne (Austràlia).

 

Coberta del llibre de Valerio Massimo Manfredi Il mio nome è Nessuno ('El meu nom és ningú'), on l'autor narra la vida d'Ulisses.

 

A la sèrie Els Simpson hi ha moltes referències a la mitologia clàssica. En l'episodi 283 s'hi recrea l'Odissea d'Homer. A la imatge, el matrimoni Simpson fent d'Ulisses i Penèlope.

 

Després de deu anys de lluita, la guerra de Troia es va donar per acabada. La majoria de troians havien mort a mans dels grecs. Aquil·les havia assassinat Hèctor, el príncep troià, i havia ultratjat el seu cadàver. Príam havia recuperat el cos del seu fill i havia fet uns funerals dignes d'un príncep. Paris fou ferit per una fletxa emmetzinada i fou enterrat a Troia. Enees, tal com hem vist a la unitat anterior, tenia un altre futur reservat: salvar els troians que havien sobreviscut a la guerra i fundar una nova ciutat, lluny de Troia.

Les dones troianes van passar a ser esclaves dels grecs. La reina Hècuba es va convertir en esclava d'Ulisses. Andròmaca, la muller d'Hèctor, va ser l'esclava del fill d'Aquil·les, Neoptòlem. [Font 1]

Font 1. Andròmaca en captivitat, de Frederic Leighton (1886). Les dones troianes de la família reial foren esclaves dels principals cabdills grecs.

Troia havia estat conquerida i els grecs només pensaven a tornar a les seves ciutats d'origen i retrobar la família i els vells companys.

Però abans de fer-se a la mar, els grecs van saquejar la ciutat i van calar foc a les cases. Aquesta actuació no va agradar gens als déus, els quals van llançar una maledicció contra els grecs que els dificultaria enormement el retorn a la pàtria.

En aquesta unitat ens centrarem en el viatge d'Ulisses a Ítaca, un viatge ple d'aventures i de perills. Les vicissituds d'aquest retorn a la llar és el que ens narra Homer a la seva obra l'Odissea. [Font 2]

I de la bella Helena, què se'n va fer? Com hem dit en la unitat anterior, sembla que quan Menelau va entrar al palau de Príam, el rei de Troia, i hi va trobar la seva esposa, va aixecar l'espasa contra ella, que era davant seu mig nua. Però Afrodita va fer renéixer l'amor entre ells i van tornar junts a Es­parta. El seu retorn, igual que el de molts altres herois grecs, no va ser gens fàcil: van necessitar vuit anys per arribar a casa!

El viatge d'Agamèmnon, un altre dels grans protagonistes, no va ser tan llarg, però, quan finalment arribà al seu palau, va ser assassinat per la seva esposa, Clitem­nestra, i per l'amant d'ella. [Font 3]

 

 

Un altre heroi, Àiax -no té res a veure amb l'Àiax que va embogir i es va suïcidar de la unitat anterior-, després d'haver ultratjat la imatge de la deessa Atena a Troia, va partir amb les seves naus cap a la pàtria. Però la ira d'A­tena va fer que moltes de les naus naufraguessin, entre elles la d'Àiax.

Nèstor va ser un dels pocs herois que van tenir un retorn afortunat. El seu viatge de tornada a Pilos, on l'esperava la seva esposa, no va perllongar-se gaire.

 

 

 

Ulisses era el rei d'Ítaca, una illa de la costa occidental de Grècia, a la mar Jònica. Ell també desitjava tornar a casa, on l'esperava la seva dona, Penèlope, i el seu fill Te­lèmac.

El recorregut de Troia fins a Ítaca no sembla llarg en un mapa, però llavors era una travessia plena de perills, i Ulisses en va veure de tots colors, perquè les divinitats li tenien reservat un retorn llarg i ple d'infortunis. [Font 4]

Font 4. Ulisses i els seus companys, segons un mosaic romà procedent de Tunísia.

 

2.1. L'illa dels ciclops

Després de salpar de Troia i d'haver pas­sat per diverses ciutats, Ulisses va arribar a l'illa dels ciclops, els gegants d'un sol ull al mig del front. Hi va desembarcar amb uns quants companys i va triar una cova prop del mar per deixar-hi les provisions. Era la cova de Polifem, el ciclop més gran i salvatge de l'illa, que s'alimentava de carn humana.

Mentre Ulisses i la seva tripulació encenien el foc, va arribar Polifem, que venia de recollir els seus ramats i els va introduir a la cova. En descobrir la presència d'aquells estrangers, va tancar la sortida amb una gran roca.

Quan ja es disposava a devorar Ulisses i els seus companys, el nostre heroi, que sempre se n'empescava alguna, va oferir vi a Polifem. El ciclop, que no n'havia begut mai, en va demanar més, perquè li agradava molt. Quan el vi començà a fer-li efecte, preguntà a Ulisses com es deia, i el grec li respongué: «Ningú».

Per efecte del vi, el ciclop va quedar-se adormit, i aleshores Ulisses va aprofitar per clavar-li una estaca ben punxeguda a l'únic ull, i el va deixar cec.

Polifem es va posar a cridar, i arribaren altres ciclops, que li preguntaren qui l'havia ferit d'aquella manera. «Ningú!», va respondre. Com que no l'entenien, els altres ciclops van pensar que Polifem s'havia tornat boig, i se'n van anar cap a les seves coves.

Però aquella roca enorme que tancava la sortida de la cova encara hi era. Quan Polifem la va moure perquè els seus ramats sortissin a pasturar, Ulisses i els homes que l'acompanyaven van amagar-se, cada un sota el ventre d'un moltó, i d'aquesta manera van poder fugir enganyant Polifem. [Font 5]

 

 

Font 5. Fuga de la cova de Polifem, per Pellegrino Tibaldi.

 

De tornada als vaixells, i un cop embarcats, Ulisses cridà al ciclop que havien fugit i que se n'anaven de l'illa. Polifem, enfurismat i cec, va respondre arrencant pedres i llançant-les cap al lloc d'on li arribava la veu d'Ulisses, però no va tocar cap nau.

Polifem era fill de Posidó, i aquest déu, senyor indiscutible dels mars, va posar tota mena d'obstacles al retorn d'Ulisses a casa.

 

 

2.2. L'illa d'Èol, senyor dels vents

Ulisses navegà mar endins amb totes les naus i es dirigí a l'illa d'Eòlia, de la qual Èol era el sobirà. Zeus havia encomanat a aquest déu tenir cura dels vents, calmar-los o deixar anar fortes ventades.

Èol era de bona mena, de tracte franc i amistós, i va acollir Ulisses de molt bon grat. Plegats, van passar unes quantes vetllades agradables, en què el senyor dels vents gaudia amb les narracions d'Ulisses.

Quan l'heroi grec va fer-se a la mar novament, Èol li donà un bot ben tancat, amb tots els vents dins, llevat del que l'havia de dur a Ítaca.

Però els mariners van pensar que el bot contenia vi -que és el contingut habitual d'un bot-, i, mentre Ulisses dormia, el van obrir, amb la idea de celebrar que ja eren prop de les costes de la pàtria. Llavors es van alliberar tots els vents i es desencadenà una gran tempesta, que va llançar la nau contra les costes d'Eòlia. Ulisses tornà a visitar el senyor dels vents per demanar-li ajut, però Èol li va dir que no podia fer res per ell, perquè els déus s'hi oposaven. Ulisses deixà anar les amarres de la nau i s'allunyà de l'illa, maleint el seu destí. [Font 6]

 

Font 6. Ulisses relata l'alliberament dels vents per part dels seus companys.

 

2.3. Circe, la fetillera

Després de moltes penes i treballs, van arribar a l'illa d'Eea, on vivia Circe, filla del Sol, una maga capaç de convertir, amb els seus beuratges, les persones en animals.

Ulisses, cansat, va quedar-se a la nau i va enviar els seus homes a inspeccionar l'illa. Van arribar al palau de Circe, que els va cridar perquè entressin. Tots van acceptar la invitació menys un d'ells, anomenat Euríloc, que començava a sospitar de tot allò. La maga va servir-los un beuratge barrejat amb una droga, va tocar-los amb una vara i els va convertir en porcs. Euríloc no tenia prou cames per cór­rer a explicar-ho a Ulisses.

L'heroi comparegué davant la maga, que li oferí el mateix beuratge. Però Ulisses, que coneixia el secret per salvar-se de les bruixeries de Circe, abocà a la beguda una planta que desfeia els encanteris. D'aquesta manera no quedà embruixat, i aconseguí que Circe, que s'estava enamorant de l'heroi, retornés la forma humana als seus companys. [Font 7]

Sembla que Ulisses va quedar-se a l'illa durant tot un any.

Font 7. Ulisses i Circe, de Pellegrino Tibaldi.

2.4. Les sirenes

Ulisses va fer-se novament a la mar, i va passar davant l'illa de les sirenes, tres monstres marins amb tors de dona i la resta del cos d'ocell: una tocava la lira, una altra tocava la flauta i la tercera cantava. El seu cant atreia els mariners, que feien naufragar els seus vaixells en els esculls de l'illa, i elles el devoraven.

Ulisses desitjava sentir aquell cant, però fent cas dels consells de Circe, tapà les orelles dels seus companys i ordenà que el lliguessin al pal de la nau.

Seduït per aquella música irresistible, l'he­roi demanava als mariners que el deslliguessin, però ells el lligaven encara més fort. Es diu que les sirenes, indignades pel seu fracàs, es van llançar a la mar i van morir ofegades. [Font 8]

 

Font 8. Detall d'Ulisses i les sirenes, per John Williams Waterhouse.

 

 

2.5. Últimes aventures

Ulisses, de nou en ruta, va haver de superar, passant penes i treballs, l'estret on vivien dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. [Font 9] Caribdis xuclava cada dia grans quantitats d'aigua i l'escopia al mar, cosa que provocava remolins que feien perillar els vaixells. Vivia prop d'Escil·la, un altre monstre marí que tenia sis caps amb tres fileres de punxeguts ullals, tot un perill per als navegants. Durant la travessia per l'estret, Escil·la devorà sis homes de la tripulació.

Font 9. L'estret de Messina, que separa la península Itàlica de l'illa de Sicília, era guardat per dos monstres, Escil·la i Caribdis. L'expressió "trobar-se entre Escil·la i Caribdis" designa una situació en què, trobant-se enmig de dos perills, fugir d'una implica cauare en l'altre.

Passat aquest perill, aconseguiren arribar a l'illa del Sol. Aquí, tot i les advertències d'Ulisses als seus homes de no tocar el ramat sagrat del déu, alguns companys sacrificaren algunes vaques, la qual cosa provocà la còlera del déu. Zeus provocà una tempesta terrible en què van morir tots els mariners. Ulisses fou l'únic que se'n salvà. Esgotat i mig mort, arribà a l'illa de Calipso, una nimfa filla d'un tità. Calipso va acollir Ulisses i se'n va enamorar bojament. [Font 10] El va retenir a l'illa uns quants anys i va intentar que l'heroi oblidés la seva vida anterior oferint-li la immortalitat i l'eterna joventut. Ulisses hi estava bé, però en el fons del cor desitjava tornar a Ítaca, amb la seva dona, Penèlope.

Font 10. El desembarcament d'Ulisses a l'illa de Calipso, segons un tapís francès del segle XVIII basat en una pintura de Simon Vouet.

Finalment, Ulisses va deixar l'illa i va continuar el viatge, però la còlera de Posidó no minvava. El déu dels mars va provocar una gran tempesta que destruí la nau i arrossegà l'heroi, nu i surant en una fusta, a la costa dels feacis.

 

2.6. L'illa dels feacis

Ulisses va arribar extenuat a la platja i es va quedar adormit. Després d'una bona estona, el despertaren els crits i les rialles d'un grup de noies. Eren Nausica, la filla del rei, i les seves criades, que havien anat a rentar roba a la platja.

Ulisses s'hi acostà i els demanà ajuda. Nausica el va guiar fins al palau del seu pare, que el va allotjar de molt bon grat. Els feacis van preparar un gran banquet en honor seu i, durant l'àpat, Ulisses va explicar-los les seves aventures per mar, de les quals les més conegudes són les següents:

• L'ensurt amb Polifem, el Ciclop que va devorar algun dels seus homes.
• El bot amb els vents d'Èol, que van provocar una tempesta que desvià la nau del seu camí.
• La maga Circe, que convertí els homes d'Ulisses en porcs.
• L'encisador cant de les sirenes, portador de desgràcies.
• El pas per l'estret on vivien Escil·la i Caribdis, un perill per als navegants.
• Les vaques sagrades del Sol.
• L'estada a l'illa de la nimfa Calipso que volia retenir-lo per sempre.

Veient el seu gran desig de poder tornar a la pàtria, van posar a disposició seva una nau amb tripulació.

Ulisses va poder arribar així a Ítaca. Però Posidó, enutjat amb els feacis per haver ajudat Ulisses, va convertir aquella nau en una roca i tota la ciutat dels feacis quedà coberta per una muntanya. Si bé Posidó li va dificultar sempre la tornada, Atena va ajudar-lo sempre. [Font 11]

Font 11. Atena revela Ítaca a Ulisses, per Giuseppe Bottani.

 

 

Ulisses va ser fora del seu país vint anys: deu a Troia, en la guerra, i deu de viatge de tornada a Ítaca. [Font 12] Posidó, pare de Polifem, li havia posat el retorn difícil perquè havia deixat cec el ciclop. L'heroi havia canviat molt, tant per l'edat com pels perills amb els quals va haver d'enfrontar-se. Durant tot aquest temps la seva esposa, Penèlope, l'havia esperat fidelment, confiant que tornaria, fins i tot quan ja tothom el donava per mort.

Font 12. Mapa de l'itinerari d'Ulisses.

3.1. Penèlope i els pretendents

Penèlope era la més virtuosa i tendra de les esposes, però l'absència tan perllongada del marit havia atret nombrosos pretendents a Ítaca, seduïts per la bellesa d'aquella dona. Tots intentaven convèncer-la que Ulisses era mort, i tots insistien que s'havia de tornar a casar, amb l'argument que Ítaca necessitava un rei.

Però, tot i que Penèlope refusava les proposicions de matrimoni, l'illa s'anava omplint dia a dia de pretendents, els quals, hostatjats a palau, en disposaven com si en fossin els senyors.

La reina, cansada de tot aquell enrenou, els va convocar i va comunicar-los que elegiria un nou marit quan hagués acabat de brodar un sudari per quan morís el seu sogre. De dia, Penèlope brodava la tela i, de nit, desfeia el que havia brodat; d'aquesta manera va poder entretenir els pretendents durant tres anys. Al final, però, una de les seves esclaves la va trair, i llavors no va tenir altre remei que acabar la tela.

3.2. Un vell captaire

Quan va arribar a Ítaca, Ulisses, que semblava un rodamón més que no pas un rei, es va dirigir a la cabana d'Eumeu, el més lleial dels seus pastors. Allà hi havia també Te­lèmac, el fill d'Ulisses, que va quedar bocabadat quan va sentir les històries que explicava el captaire sobre la guerra de Troia, però no va reconèixer el seu pare.

Telèmac va passar la nit a la cabana, i l'endemà al matí se'n va tornar al palau; abans, però, va aconsellar a Eumeu que acompanyés el captaire a la ciutat, perquè allà podria demanar caritat més fàcilment.

Ningú no va reconèixer Ulisses, tret del seu vell gos de caça, Argos, que en veure aquell captaire va alçar les orelles i va moure la cua, però no va tenir prou forces per acostar-se al seu amo.

Dins el palau, mentrestant, els pretendents celebraven un gran àpat. El captaire es va asseure a l'entrada i va observar atentament tot el que passava.

Quan va acabar la gresca, els pretendents es retiraren i Penèlope va preguntar al captaire qui era i d'on venia. Ell li respongué que era de Creta i que havia conegut Ulisses al començament de la guerra; a més, li jurà que l'heroi era viu i que ja tornava cap a Ítaca.

Penèlope, a qui li quedaven ben poques esperances, va cridar una vella esclava perquè rentés els peus d'aquell home. La serventa va reconèixer Ulisses per una cicatriu que tenia en una cama i es va tombar per avisar Penèlope, però el captaire l'aturà i li demanà que no ho fes, que no digués res i que confiés en ell.

3.3. La mort dels pretendents

L'endemà, el captaire es va llevar d'hora, i va veure que els pretendents ja omplien el palau. Penèlope, que havia decidit posar fi a aquella situació, va entrar a la sala portant l'arc de caça d'Ulisses i va dir als sorpresos pretendents que volia resoldre de seguida la qüestió del seu casament: acceptaria com a marit el qui disparés amb l'arc d'Ulisses i fes passar la fletxa a través d'una filera de dotze destrals, tal com feia el seu espòs abans d'anar-se'n a la guerra.

Penèlope havia esperat durant vint anys el retorn del seu marit i havia evitat les noces amb els pretendents que s'hi volien casar. Per això es considera un símbol de fidelitat conjugal.

Tots els pretendents ho van intentar, però, un rere l'altre, tots van fracassar. Aleshores, el captaire va preguntar si ell podia provar-ho, i tots els altres se'n van burlar, demanant-li com gosava pensar a casar-se amb una reina.

Però Penèlope els va fer callar i Ulisses va tensar l'arc fins al límit sense cap esforç. Va deixar anar la fletxa, que passà netament a través de la filera de destrals. Els pretendents, que reien, van emmudir de cop. Ulisses havia tornat! [Font 13]

Font 13. Ulisses tensant el seu arc.

Tot d'una, es van tancar totes les portes del palau. Telèmac, que havia reconegut el pare, li dóna les armes, i comença la matança dels pretendents. Ulisses i Telèmac van anar matant els pretendents i revenjant així els seus deutes. [Font 14]

Font 14. Ulisses i Telèmac matant els pretendents.

 

Quan finalment tot s'havia acabat, Ulis­ses va fer cridar Penèlope, que gairebé no podia creure's el que havia passat. Ja no tenia cap mena de dubte: el rei, el seu espòs, el pare del seu fill, era de nou a casa! [Font 15]

Font 15. Ulisses i Penèlope, de Johann Heinrich Wilhem Tischbein.

3.4. Homer i l'Odissea

Totes aquestes aventures d'Ulisses, o Odisseu, estan explicades en una obra literària, l'Odissea. Sembla que l'autor és la mateixa persona que havia escrit la Ilíada, però no tots els estudiosos estan d'acord en aquest punt. Hi ha qui argumenta que l'Odissea és molt posterior a la Ilíada, tant per l'estil com pel contingut. Per tant, no es pot afirmar de manera categòrica que Homer en sigui l'autor.

L'Odissea consta de 24 cants i d'uns 10.000 versos. El contingut està distribuït en tres blocs:

• 1r) Cants de l'I al IV. Aquest bloc s'anomena la Telemàquia, en relació al fill d'Ulisses, Telèmac. Aquí es descriu la situació d'Ítaca amb l'absència del rei, el patiment de Telèmac i Penèlope arran del fet que els pretendents dilapiden les riqueses del casal, fan festes i pretenen casar-se amb la reina. Davant d'aquesta situació, Telèmac emprèn viatge a la recerca del seu pare.
• 2n) Cants del V al XII. Aquesta part del poema és pròpiament un llibre d'aventures perquè el mateix Ulisses explica les aventures que ha viscut des que va sortir de Troia. Posidó, déu dels mars, li impedeix l'arribada a la seva pàtria, dolgut pel fet que Ulisses, tal com hem vist anteriorment, va deixar cec un dels seus fills, el ciclop Polifem.
• 3r) Cants del XIII al XIV. En aquesta part de l'obra, Ulisses, gràcies a l'ajuda dels feacis, aconsegueix arribar a Ítaca i, convertit en pidolaire, pot entrar a palau i veure en quin estat estan les coses. Reconegut pel seu fill, planegen la venjança i la recuperació del casal. Llavors té lloc el certamen de l'arc, d'on havia de sortir el nou marit de Penèlope, però cap pretendent, és capaç de tensar-lo; és el pidolaire (Ulisses!) que tensa l'arc i guanya la prova. Tot seguit es tanquen les portes de la sala i hi ha la gran matança dels pretendents. Finalment l'heroi recupera l'esposa, el fill, la llar i la seva pàtria.