Use of cookies

We use cookies to improve and analyse your browsing experience on our web. You can accept these cookies, reject them or choose your settings by clicking on the corresponding buttons. Please note that rejecting cookies may affect your browsing experience. For more information you can consult our Cookies policy.

Configure cookies

Cookies are an essential part of how our web works. The main goal of cookies is to make your browsing experience more comfortable and efficient and to improve our services and the web itself.
Here you can find all the information about the cookies we use and you can activate and/or deactivate them according to your preferences, except for those cookies that are strictly necessary for the operation of the web. Blocking some cookies may affect your experience on the web and how the site works. For more information you can visit our Cookie Policy.

Strictly necessary (technical) cookies

These Cookies are necessary for the web to function and cannot be disabled on our systems. They are generally only set up in response to actions you may take such as requesting services, setting your privacy preferences, logging in or completing forms. You can set your browser to block or warn you about these cookies, but some parts of the web will not work. Information about Cookies.

Analytical cookies

These Cookies allow us to count the number of visits and traffic sources so that we can measure and improve the performance of our site. They help us to find out which pages are the most popular and least popular, and to see how visitors move around the web. All information collected by these Cookies is aggregated and therefore anonymous. If you do not allow these Cookies we will not know when you visited our web. Information about Cookies.

Third party cookies

These cookies are used to analyse your activity in order to show you personalised advertisements. Information about Cookies.

Accept Decline Configure cookies Confirm selected

tester
Search
×
Notes
Search
There are no notes
  • Tirant lo Blanc > La novel·la del segle XV
  • To customise Pencil press Alt + Down Arrow
  • To customise Highlighter press Alt + Down Arrow

    Change theme

    Error - please check your internet connection...
    Back

    Blink Help

    x
    Error - please check your internet connection...

    How can we help you?

    No results

    View full manual

    Couldn't find what you were looking for?

    Please describe the issue you are experiencing and provide as many details as possible. Let us know the book, class, access device, licence code, username, used browser or if it occcurs in our app:

    Thickness:
    Font size:
    Filter
      No resources found
      Revision mode

      Revision mode

      Eraser
      Rich text editor
      Editor toolbarsBasic Styles Bold Italic Underline Strikethrough Transform Text Switcher Text Color Background Color Subscript SuperscriptParagraph Insert/Remove Numbered List Insert/Remove Bulleted List Decrease Indent Increase IndentLine spacingLine spacingparagraph2 Align Left Center Align Right JustifyInsert Link Table Insert Special CharacterStylesFontFontSizeSize

      Press ALT 0 for help
      Back to top
      close

      º

      • Actividades
      s

      ©

      º

      • ©

          4. Tirant lo Blanc

          Joanot Martorell va començar a redactar el Tirant lo Blanc al començament de l'any 1460. Quan va morir, el 1465, la novel·la segurament ja devia estar acabada, encara que pendent de revisió.

          4.1. Vida de Joanot Martorell

          Joanot Martorelli Martí Joan de Galba

          Durant molt de temps es va creure, seguint el que diu el colofó que tanca el Tirant, que Martorell havia mort abans de completar la novel·la i que aquesta havia estat acabada per Martí Joan de Galba. Galba hauria intervingut en el Tirant a partir dels episodis que tenen lloc al nord d'Àfrica.

          Actualment, però, gràcies a la documentació descoberta recentment, se sap que l'any 1464 Joanot Martorell va empenyorar el manuscrit del Tirant a Galba per 150 sous. Un document de l'època afirma que Martorell «passava moltes necessitats e lo dit Martí Joan li prestava diners sovén». És bastant possible, per tant, que Martorell acabara la seua novel·la abans de morir i que la intervenció de Martí de Galba es limitara a preparar el manuscrit per a la impremta, redactant els títols dels capítols i fent-hi algunes esmenes. Galba va fer imprimir el Tirant el 1490, segurament perquè pensava que podia ser un negoci lucratiu, però va morir abans que la novel·la fóra publicada.

          Martorell va nàixer probablement a València, entre el 1405 i el 1411, en una família de la noblesa valenciana lligada a la cort ducal de Gandia i a la cort reial de Martí l'Humà. Però després de la mort del monarca, el poder econòmic i la influència dels Martorell va declinar progressivament. El 1435, a la mort del pare, Joanot Martorell va ser declarat hereu universal, i a partir d'aquest moment va haver d'afrontar el manteniment de la família i els seus nombrosos deutes.

          L'any 1437 Martorell va desafiar el seu cosí Joan de Mompalau, que s'havia promés en matrimoni secret amb Damiata (la germana menuda de Joanot), hi havia mantingut relacions i després s'havia negat a casar-s'hi. El desig de celebrar una batalla a ultrança, és a dir, a mort, amb el seu cosí per a reparar l'honor familiar va portar Joanot Martorell a Londres, on va aconseguir que el rei Enric VI d'Anglaterra acceptara ser el jutge del combat; de tota manera, el duel no es va dur a terme mai i el conflicte es va resoldre amb un acord econòmic entre les dues parts.

          Enric VI d’Anglaterra ofereix una espasa a John Talbot. Miniatura francesa del segle xv.

          L'anada a Anglaterra va empitjorar la situació econòmica de Joanot Martorell, que va haver de vendre algunes de les seues possessions per a afrontar les despeses del viatge i l'estada a la cort anglesa. En el viatge de retorn estigué a Portugal i, en arribar a València, es va trobar més problemes: el poeta Ausiàs March es negava a casar-se amb Isabel Martorell, germana de Joanot, tal com s'havia acordat, fins que no se li garantira el cobrament del dot. Joanot va haver de cedir a la seua germana una gran part de la seua possessió a la vall de Xaló.

          A poc a poc, Joanot Martorell havia hagut de vendre tots els seus senyorius, fins al punt que va deixar de tenir casa a València. Completament arruïnat, va formar part d'una partida de bandolers i va ser empresonat per diversos delictes, el més greu dels quals va ser l'assalt a uns mercaders castellans a Xiva el 1449.

          L'autor va morir el 1465, solter i sense descendència.

          4.2. Estructura argumental de Tirant lo Blanc

          Guerra i amor en el Tirant
          image

          Martorell, que controla molt bé les etapes de l'evolució del llibre, farà coincidir el triomf militar de Tirant a Constantinoble i la reconquesta de l'imperi amb la seua conquesta particular del «castell» de Carmesina. Però la lenta progressió d'aquest amor apassionat ve puntuada per delicioses escenes, com la de la declaració de Tirant mitjançant un mirall, els balls, les converses més o menys picants i algun agosarat contacte físic, i avança malgrat els obstacles, els malentesos i una tempestuosa ruptura que separa els enamorats i posa a prova els seus sentiments.

          Albert Hauf
          Pròleg a Tirant lo Blanc, Vicens Vives

           
          Tirant és l'eix vertebrador de la novel·la, que es pot dividir en cinc parts, que corresponen als espais per on es mou el protagonista.
          Duel amb espasa durant un torneig.
          Miniatura del segle XIV.
           

          Primera part 

          Aquesta part transcorre a Anglaterra, on arriba Tirant per assistir a les festes del casament del rei d'Anglaterra. A Londres és fet cavaller, intervé en diversos tornejos i combats, i és nomenat el millor cavaller de les festes.

          Segona part

          L'acció es trasllada a Sicília i a Rodes. Assabentat que el soldà del Caire ha posat setge a l'illa de Rodes, Tirant decideix anar-hi en socors dels assetjats, acompanyat per Felip, infant del rei de França. Arriben primer de tot a Sicília i s'estan uns quants dies a la cort. Felip s'enamora de Ricomana, filla del rei, i Tirant fa tant com pot per afavorir aquest amor. Després s'embarquen cap a Rodes; Tirant socorre la ciutat i aconsegueix fer fugir els moros.

          Tercera part

          Transcorre a l'Imperi grec. Retornat a Sicília, Tirant rep una carta de l'emperador de Constantinoble, en què li demana ajuda per a plantar cara als turcs que han envaït l'Imperi. El cavaller s'embarca amb la seua gent i arriba a Constantinoble, on els combats contra els turcs es barregen amb les intrigues cortesanes i amb els amors de Tirant i els seus amics.

          El protagonista s'enamora de la princesa Carmesina; Diafebus, cosí de Tirant, s'enamora d'Estefania, una de les donzelles de la princesa, i Hipòlit, l'escuder de Tirant, s'embolica amb l'emperadriu; l'emperador va darrere de les donzelles del palau... En aquests episodis amorosos, a més, hi ha dos personatges femenins extraordinaris: Plaerdemavida i la Viuda Reposada.
          Aquesta tercera part és l'eix central de la novel·la. És la més llarga i hi figuren definitivament tots els elements característics: escenes bèl·liques i cortesanes, humor, sensualisme i erotisme en un marc de ficció presentat amb voluntat realista. L'acció és doble i combina, d'una banda, els combats militars per mar i per terra i, de l'altra, els episodis amorosos.

          Quarta part

          L'acció es trasllada al nord d'Àfrica, on va a parar Tirant després de naufragar. Recollit per un gran senyor del regne de Tremissén, el cavaller l'ajuda en la lluita contra el rei Escariano, aconsegueix conquerir tot el nord d'Àfrica i converteix milers d'infidels a la religió cristiana.

          Cinquena part

          Tirant torna a Constantinoble amb un gran exèrcit i derrota els turcs. L'empe­rador li dóna la filla com a muller i el nomena cèsar i hereu de l'Imperi. Però al cap de poc, Tirant emmalalteix sobtadament i mor. També moren l'emperador i Carmesina, que no poden suportar el dolor. Finalment, Hipòlit es casa amb l'empe­radriu i és nomenat emperador.

          4.3. Tirant lo Blanc i el seu temps

          Tirant, novel·la psicològica
          image
          El senyor abraça la dama. Pergamí francés del segle xv.

          En Tirant lo Blanc s'adverteix un afany d'aprofundir la vida interior dels personatges, la personalitat dels quals es va dibuixant de manera gradual per mitjà del que diuen i del que fan.

          Es tracta, de vegades, d'una personalitat complexa, fins al punt que els personatges sorprenen el lector: com remarca Vargas Llosa, sovint es contradiuen o es descobreixen «abismes entre allò que creuen o diuen que són i allò que els seus actes mostren que realment són. Aquests conflictes i desa­justaments enriqueixen el personatge i l'humanitzen, perquè hi apareix aquest element privatiu de l'humà que és l'ambigüitat». Tirant és valent i decidit en la batalla, però tímid i poruc en l'escena en què Plaerdemavida el fica al llit de la princesa; al seu torn, Plaerdemavida és el personatge que empra el llenguatge sexual més atrevit i, al mateix temps, és el més cast de tots.

          D'altra banda, l'entrada en la intimitat dels protagonistes es facilita mitjançant el recurs als somnis fingits, com el de Plaerdemavida o el de l'emperadriu.

          En el Tirant, a diferència del Curial, l'acció és contemporània a l'època en què viu i escriu Joanot Martorell.


          Algunes aventures de la novel·la es basen en fets històrics, com l'episodi del setge de Rodes, inspirat en el setge del 1444, o la caiguda de Constantinoble a les mans dels turcs, que va tenir lloc el 1453 i que va produir una forta impressió en tota la cristiandat. D'aleshores ençà es van intentar organitzar croades per a recuperar la ciutat, però tot va quedar en projectes. El Tirant es fa ressò d'aquest ideal col·lectiu i Martorell fa que en la ficció els cristians triomfen finalment sobre els turcs.

          Ilustració de les Cròniques de Joan Chartier sobre la presa de Constantinoble.

          D'altra banda, molts dels episodis cavallerescos que es narren en Tirant lo Blanc són el resultat de l'observació de la vida real del segle xv, plena de cavallers que tothom coneixia i que participaven tant en justes, tornejos i passos d'armes com en la guerra. A aquests cavallers s'assemblen els protagonistes de la novel·la, en la qual Martorell reflecteix amb fidelitat els usos i els costums cavallerescos de l'època i descriu detalladament l'ambient dels tornejos, les lletres de batalla, les armes, la roba o les estratègies de les campanyes militars per mar i terra.

          4.4. Tirant lo Blanc, una novel·la total 

          El Tirant és una novel·la molt ambiciosa, que va més enllà del que pot suggerir l'etiqueta de «novel·la cavalleresca». Joanot Martorell hi alterna un to teatral i solemne amb un altre de col·loquial i directe, incorporant-hi i integrant-hi tota mena d'informacions, experiències, continguts i models literaris; a més, combina aspectes còmics amb aspectes tràgics, i la narració d'estratègies i batalles amb la història sentimental i eròtica.

          Així, en l'obra l'amor és tan important com la guerra, i fins i tot l'element heroic està subordinat a l'eròtic. El sexe sorgeix ben avançat el llibre, però des d'aquest instant la seua presència ja no s'atura i creix gradualment fins a ocupar el primer pla de l'acció durant l'estada de Tirant a Constantinoble. I, de fet, tanca la novel·la quan l'emperadriu i Hipòlit culminen amb un matrimoni els seus amors adúlters.

          Tant pel seu contingut com per la seua forma expressiva, el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees. Al cap de poc de la seua publicació es va traduir al castellà, el 1511. L'any 1538 en va aparéixer la versió italiana.

          Mario Vargas Llosa considera que Martorell és el primer novel·lista que pretén crear en les seues novel·les una realitat total, un «objecte verbal que comunica la mateixa impressió de pluralitat que el real».

          1

          Reforç: Tirant combat contra un gos alà
          Tirant combat contra un gos alà

          2

          Reforç: Tirant veu Carmesina per primera vegada
          Tirant veu Carmesina per primera vegada

          3

          Reforç: Els amors d'Hipòlit i l'emperadriu
          Els amors d’Hipòlit i l’emperadriu

          4

          Reforç: Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa
          Capítol 231. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa

           
          Tirant lo Blanc
          La novel·la del segle XV
          Without background sound
          Logo

          Reforç: Tirant combat contra un gos alà

          P

          Tirant combat contra un gos alà

          En la primera part de la novel∙la, Tirant, juntament amb altres cavallers de Bretanya, s’ha desplaçat a Anglaterra per a assistir a les festes del casament del rei amb la finalitat de rebre l’ordre de cavalleria. Entre els fets de cavalleria que protagonitza Tirant, n’hi ha un de ben singular: el combat contra un ferotge gos alà.

           

           

          Capítol 68. Com los jutges del camp donaren sentència que Tirant hagués la glòria de la batalla

           

          Heu de saber que a les festes vingué el príncep de Gal·les, amb molts cavallers i gentilhòmens, que s’allotjaven prop de la muralla de la ciutat. Com que aquest príncep és un gran caçador, portava grans i braus gossos alans de presa. Un dia, el rei, amb tres o quatre cavallers, anà a visitar-lo, perquè de jóvens havien mantingut una gran amistat, ja que eren parents acostats i perquè, com que el príncep volia fer armes, suplicà al rei que fes venir els jutges de camp per donar-li consell. El rei els féu anar ràpidament i la reunió secreta acabà passat el migdia, hora en què tota la gent reposa. En aquell moment, Tirant venia de la ciutat on havia anat a fer-se brodar un vestit amb orfebreria. Quan arribà davant de l’allotjament del príncep, veié que hi havia molta gent que volia agafar un alà que s’havia escapat, però era tan brau que ningú no gosava acostar-s’hi. 

          Quan Tirant es trobava enmig de la plaça, veié venir l’alà corrent cara a ell disposat a atacar-lo. Tirant descavalcà i prestament agafà l’espasa; però l’animal, en veure-la, es féu enrere. Llavors Tirant digué que per un animal no volia perdre ni la vida ni l’honor, de manera que tornà a cavalcar. Aleshores el príncep de Gal·les, que estava amb el rei i els jutges en un lloc des d’on ho veieren tot, digué:

          —Bé conec jo, senyor, aqueix alà tan ferotge. Us assegure que si el cavaller que passa és valent, prompte veurem una gentil batalla. 

          Quan Tirant hagué avançat vint passes, l’alà tornà vers ell amb gran fúria i Tirant, després d’haver descavalcat de nou, digué:

          —No sé si ets diable o cosa encantada.

          Agafà de nou l’espasa i s’apropà a ell. Però l’alà, per temor a l’espasa, no s’atrevia a acostar-se-li.

          —Ja que veig —digué Tirant— que tens por de les meues armes, no vull que digues que combat amb tu amb avantatge.

          En dir açò, llançà l’espasa. L’alà féu dos o tres salts i se li apropà tant com pogué; amb les dents prengué l’espasa i la llançà lluny. De seguida tornà on era Tirant.

          —Ara estem en igualtat —digué Tirant—-: amb les mateixes armes amb què em vols danyar, et feriré jo.

          Aixi doncs, s’abraçaren amb gran fúria l’un a l’altre i es donaven grans i mortals mossos. L’alà, que era molt gran i salvatge, va fer caure Tirant tres voltes a terra i tres més li féu perdre l’equilibri. El combat entre ells durà mitja hora, perquè el príncep de Gal·les manà que no s’acostàs ningú per separar-los, fins que un o l’altre foren vençuts.

          El pobre Tirant tenia moltes nafres a les cames i als braços, però finalment agafà el gos pel coll amb les mans i li l’estrenyé tan fortament com pogué, al temps que amb les dents li mossegà la galta tan ferotgement que el féu caure a terra mort.

          A l’instant, isqué el rei amb els jutges, agafaren Tirant i el portaren a la casa del príncep on feren venir els metges.

          —No hauria volgut, cavaller —digué el príncep de Gal·les— ni per la millor vila d’Anglaterra, que haguésseu mort el meu alà.

          —Senyor —contestà Tirant— ni jo per la meitat de les vostres possessions no voldria trobar-me en l'estat en què m’encontre.

          Quan la reina i les donzelles saberen què li havia passat a Tirant, ràpidament l’anaren a veure. La reina, quan el veié tan malament, li digué:

          —Tirant, amb sofriment i treball es guanya l’honor: eixiu d’un mal ianeu a parar a un altre.

          —Sereníssima senyora, plena de totes les humanes i angèliques perfeccions, sigueu el jutge del meu pecat —digué Tirant—. Jo no anava a fer mal a ningú i, de sobte i amb consentiment del seu amo, se aparegué un diable en forma de gos.

          —No heu de preocupar-vos —digué la reina— de tots els mals que us puguen venir, perquè així demostrareu la vostra virtut.

           

          Joanot Matorell
          Tirant lo Blanc, Tres i Quatre (adaptació)

          Per què lluita Tirant contra el gos alà?
          De quina manera reprodueix Tirant les característiques del torneig cavalleresc en aquesta lluita?
          Comenta la reacció del príncep de Gal·les després que Tirant venç el gos alà.
          I com reacciona la reina?

            1 attempt
          Done
          Tirant lo Blanc
          La novel·la del segle XV
          Without background sound
          Logo

          Reforç: Tirant veu Carmesina per primera vegada

          P

           Tirant veu Carmesina per primera vegada

          La tercera part transcorre a l’Imperi grec. Tirant rep una carta de l’emperador de Constantinoble, en què li demana ajuda per a plantar cara als turcs que han envaït l’Imperi. Tirant s’embarca amb la seua gent i arriba a Constantinoble. Només arribar‐hi, Tirant s’enamora perdudament de la princesa Carmesina. 

           

          Capítol 117. Com Tirant fon arribat en Constantinoble, e les raons que lo emperador li dix
           

          Havent vist la voluntat de l’emperador, Tirant acceptà el bastó i la capitania, juntament amb el càrrec de justícia. Aleshores els trompetes i els ministres, per manament de l’emperador, començaren a tocar i publicaren per tota la ciutat que Tirant lo Blanc havia estat elegit capità major per ordre del senyor emperador.

          Després, l’emperador partí del cadafal per tornar a palau. Per força havien de passar per una posada que havia de servir d'allotjament a Tirant i a tots els seus. Llavors digué l’emperador:

          —Capità, ja que ens trobem ací, retireu-vos i descanseu per uns dies. Doneu-me el gust de quedar-vos i deixeu-me anar.
          —Com podeu suposar, senyor —respongué Tirant— que jo puga fer tal falta! Per a mi acompanyar-vos és un descans. Si aniria amb vós fins a l’infern, com no fins al palau! És més, senyor, doneu-me llicència perquè en arribar a palau puga fer reverència a la senyora emperadriu i a la seua benvolguda filla, la senyora infanta.

          L’emperador accedí i, quan arribaren a la gran sala del palau, l’emperador el prengué de la mà i l’entrà a la cambra on es trobava l'emperadriu. La cambra era molt obscura i l’emperador digué:

          —Senyora, ací teniu el nostre capità major que ve a fer-vos reverència.

          Ella, amb la veu gairebé esmortida, respongué:

          —Benvingut siga.

          Llavors digué Tirant:

          —Senyora, sols per fe hauré de creure que aquella que parla és la senyora emperadriu.

          —Capità major —digué I’emperador—; aquell que tinga la capitania de l’Imperi grec té potestat d’obrir les finestres, de mirar totes les dones a la cara i llevar-los el dol que puguen portar per marit, pare, fill o germà. Per tant, vull que useu del vostre ofici.

          Llavors Tirant manà que li portassen una torxa encesa. Quan l’habitació s’il·luminà, el capità veié un papalló tot negre. S’hi acostà, l’obrí i veié una senyora coberta fins als peus amb un gran vel negre. Tirant li llevà el vel del cap i, havent-li vist la cara, fica el genoll en terra, li besà el peu sobre la roba i després la mà. Ella tenia a la mà uns paternostres d’or esmaltats. Els besà i els féu besar al capità. Després veié un llit amb cortines negres. La infanta estava gitada damunt d’aquell llit vestida i coberta amb una roba de vellut negre com negre era el brial de setí que duia. Als peus, damunt del llit, seien una dona i una donzella. La donzella era filla del duc de Macedònia i la dona, que havia criat de llet a la infanta, s’anomenava la Viuda Reposada. Al cap de la cambra hi havia cent setanta dones i donzelles que estaven amb l’emperadriu i la infanta Carmesina.

          Tirant s’acostà al llit, féu una gran reverència a la infanta i li besà la mà. Després anà a obrir les finestres. I, perquè feia molts dies que es trobaven en tenebres per la mort del fill de l’emperador, a totes les dames els paregué que havien eixit de captivitat. Llavors digué Tirant:

          —Senyor, amb la vostra vènia, recitaré a vós i a la senyora emperadriu la meua intenció. Veig que el poble d’aquesta insigne ciutat està molt trist i adolorit per dues raons. La primera és per la pèrdua d’aquell animós cavaller el príncep, vostre fill. Vostra majestat no se n’ha d'agreujar, puix ha mort en servei de Déu, sinó que heu de donar gràcies a la immensa bondat de Nostre Senyor que l’ha col·locat en glòria de paradís. La segona causa de la tristesa del poble és que veuen molt prop la gran morisma i temen perdre els béns i la vida o ésser captius en poder dels infidels. La necessitat requereix que la vostra altesa i la senyora emperadriu féu bona cara a tots els que us veuran, per tal que se senten consolats del dolor en què estan posats i prenguen ànim a batallar contra els nostres enemics.

          —Bon consell ha donat el capità —digué l’emperador—. Mane que immediatament, tant els hòmens com les dones, deixen el dol.

          Mentre l’emperador deia aquestes paraules les orelles de Tirant estaven atentes, però els seus ulls contemplaven la gran bellesa de Carmesina. A causa de la gran calor que feia, perquè havien estat les finestres tancades, aquesta estava mig descordada mostrant en els pits dues pomes de paradís que pareixien de cristall, les quals donaren entrada als ulls de Tirant i, d’allí en avant, no pogueren trobar la porta per on eixir, sinó que per sempre foren presoners en poder de persona lliberta, fins que la mort els separà. Certament us he de dir que els ulls de Tirant mai no havien rebut un past semblant com aquest de veure la infanta, per molts honors i consolacions que haguessen vist.

           

          Joanot Martorell
          Tirant lo Blanc, Tres i Quatre (adaptació)

          Quin sentit simbòlic té que Tirant faça portar una torxa i obra de bat a bat les finestres i portes tancades?
          Quina és la causa de l’enamorament de Tirant?
          Quin sentit té la referència al Paradís en la descripció dels pits de la princesa?
          Comenta l’enamorament de Tirant a partir d’aquesta frase: «les quals [els pits de Carmesina] donaren entrada als ull de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per on eixir e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació». Respon a la imatge del cavaller?

            1 attempt
          Done
          Tirant lo Blanc
          La novel·la del segle XV
          Without background sound
          Logo

          Reforç: Els amors d'Hipòlit i l'emperadriu

          P

          Els amors d’Hipòlit i l’emperadriu

          A partir de la tercera part, els combats contra els turcs es barregen amb les intrigues cortesanes i amb els amors de Tirant i els seus amics. Tirant s’enamora de la princesa Carmesina; Diafebus, cosí de Tirant, d’Estefania, una de les donzelles de la princesa, i Hipòlit, l’escuder de Tirant, s’embolica amb l’emperadriu.

           

           

          Capítol 262. Rèplica que fa l’Emperadriu a Hipòlit

           

          Passada mitja hora, els metges anaren a comprovar com es trobava l’emperadriu. La donzella, però, anà a la porta i els digué que la senyora reposava, perquè durant la nit no havia dormit bé.

          —No ens mourem d’ací fins que la senyora es desperte —digueren els metges—, perquè així ens ho ha manat el senyor emperador.

          La donzella no sabia què fer, si despertar-la o no. I estant en aquest pensament, l’emperador tocà a la porta de la cambra. Eliseu, enutjada i amb poca discreció, ràpidament anà al llit i anuncià en veu baixa a l’emperadriu:

          —Lleveu-vos, senyora, lleveu-vos, que teniu la mort a prop: e trist del vostre marit es troba a la porta i sap que, amb deslleialtat i en perjuí de la seua persona, l’heu ofés indignament sense causa ni raó. Qui és aquest que teniu al costat i que us ha de reportar tant de dolor? Es tracta d’un rei no conegut? Pregue al Déu sobirà que jo veja com li posen al cap una corona de foc. Si és un duc, que el veja acabar en presó perpètua; si es tracta d’un marqués, que jo puga veure com se li mengen els peus i les mans. Si és un comte, que el veja morir amb cruels armes; si es tracta d’un vescomte, que veja jo que l’espasa d’un turc li partisca el cap fins al melic. I si es tracta d’un cavaller, que acabe els seus dies al lloc més fondo de la mar.

          Quan l’emperadriu veié que la despertaven amb un so pitjor que el d’una trompeta, restà tan immòbil que no pogué parlar. Hipòlit no entengué les paraules de la donzella, però sí que en distingí la veu i, per no ser conegut, posà el cap sota la roba i, agafant pel coll la senyora, la féu amagar-se sota la roba per demanar-li quina era la causa d’aquells crits.

          —Ai, fill meu! —digué l’emperadriu—. En aquest món no es pot obtenir tot el goig. Lleva’t, mira que l’emperador és a la porta; els nostres vicis estan en aquest moment en mans de Déu. Tal dia com aquest haurà estat el principi i la fi de tota la teua felicitat i el darrer terme de la teua vida i de la meua. Molt m’enutjarà que, després de la teua mort, no puga
          banyar el teu sepulcre amb les meues adolorides llàgrimes i tampoc no em podré llançar sobre el teu cos mort dins l’església, ni li podré fer tristos, amargs i freds besars.

          Quan Hipòlit oí les paraules de l’emperadriu, tingué gran pietat de si mateix, perquè mai no s’havia vist en semblant situació. I, a causa de la seua joventut, no sabé oferir consells a l’emperadriu, sinó que es posà a plorar amb ella. Això no obstant, pregà a la donzella que li portàs l’espasa que tenia a la recambra. L’emperadriu, però, li digué:

          —Vés, fill meu, salva’t en aquell retret, que jo els detindré i mentre tu podràs salvar la teua vida.

          —No desempararia vostra majestat —contestà Hipòlit— encara que em donassen tot l’Imperi grec i quatre voltes més. Vull abandonar la vida i tot el que tinc abans de separar-me de vostra majestat. És més, vull que em beseu en senyal de fermesa.

          En oir aquestes darreres paraules, augmentà el dolor de l’emperadriu al mateix temps que l’amor que li tenia. Llavors, anà a la porta de la cambra per escoltar si hi havia gent d’armes o cap altre indici de mal i, a través d’una fenella que hi havia a la porta, veié l’emperador i els metges que parlaven del seu mal i així s’assabentà que no passava res. Tornà corrents a Hipòlit, l’agafà de les orelles, el besà apassionadament i li digué:

          —Fill meu, pel molt amor que per tu sent, et pregue que t’amagues en aqueix retret fins que puga donar a l’emperador i als metges alguna justificació.

          Hipòlit se n’entrà a la recambra, l’emperadriu tornà al llit i féu obrir les portes de la cambra. L’emperador i els metges hi entraren i li demanaren com havia passat aquella nit. Ella els respongué que el dolor del cap i del ventre no l’havien deixada dormir ni reposar en tota la nit, fins que les estrelles del cel s’havien amagat. I continuà dient:

          —Després de dormir una estona, em sent molt més alegre i contenta que anit i em sembla que voldria continuar aquell plaent dormir que ha concedit a la meua ànima una gran consolació. Però en aquest món ningú no pot tenir un dia o una nit de goig complit, perquè el despertar que m’ha provocat aquesta donzella, m’ha alterat tant que el meu esperit es troba ara tan malament que no es podria dir. Podeu creure, senyors, que si pogués tornar a aquell gloriós repòs i tenir en els meus braços les coses que ame i he amat més en aquest món, la meua anima estaria tan satisfeta que ràpidament em trobaria bé.

          —Digueu, senyora —preguntà l’emperador—, què teníeu entre els braços?

          —Senyor —contestà l’emperadriu—, el major bé que he tingut en aquest món, el qual ame sobre totes les persones. En veritat puc dir que, estant en piadosa vetla, m’adormí i de seguida em semblà que estava en camisa curta de vellut verd folrada amb marts gibelins al terrat on acostume a fer la meua oració als tres Reis d’Orient. I havent-la acabada, oí una veu que em digué: «No te’n vages, que en aquest lloc tindràs la gràcia que demanes». De seguida viu venir el meu amat fill acompanyat de molts cavallers vestits de blanc i amb Hipòlit de la mà. S’acostaren a mi, em prengueren les mans i les besaren. També em volien besar els peus, però jo no els ho consentí. Asseguts al paviment del terrat tinguérem moltes raons entre nosaltres, de les quals vaig tenir un gran plaer, i foren tan delicioses que mai no eixiran del meu cor. Després entràrem a la cambra i el meu fill i jo ens posàrem al llit; jo vaig col·locar el meu braç dret sota les seues espatles de manera que la seua boca besava les meues mamelles. Mai no sentí un dormir tan plaent, perquè mentrestant el meu fill em deia: «Senyora, atés que no em podeu tenir en aquest miserable món, prengueu per fill mon germà Hipòlit, ja que l’ame tant com a Carmesina». I quan deia aquestes paraules estava gitat prop de mi i Hipòlit, per obediència, estava agenollat enmig de la cambra. Aleshores jo li preguntí on tenia la seua
          habitació i ell em digué que en el paradís entre els cavallers màrtirs, perquè era mort en batalla contra els infidels. No poguí preguntar-li res més perquè Eliseu em despertà amb un so més dolorós que el d'una trompeta.

          —No us deia jo —digué l’emperador— que es tractava del seu fill?

          —Ai senyor —exclamà l’emperadriu— a ningú no li costa tant com a mi! Jo el tenia en aquest braç mentre la seua plaent boca tocava els meus pits, i heu de saber que molts dels somnis que es tenen de matinada ixen vertaders. És més, pense que encara no se’n deu haver anat. Per això voldria intentar dormir per si em tornava a parlar i tornava a sentir el plaer que tenia.

          —Us pregue —digué l'emperador— que no us poseu aquestes follies al cap i que, si ja esteu restablida, us lleveu del llit.

          —Jo us suplique, senyor —insistí l’emperadriu—, que em deixeu reposar un poc ja que va en bé de la meua salut i del meu plaer i, a més, tinc entelats els ulls de tan poc dormir.
          —Senyor —digueren els metges—, deixem-la dormir, perquè si li llevem el seu desig podria augmentar la seua malaltia.

          Llavors l'emperador partí i feren eixir totes les donzelles de la cambra, excepte Eliseu.

           

          Joanot Martorell
          Tirant lo Blanc, Tres i Quatre (adaptació)

          Compara la relació d’Hipòlit i l’emperadriu amb la que mantenen Tirant i Carmesina.
          Quina significació té el somni de l’emperadriu? Compara’l amb el somni de Plaerdemavida.
          Quins fets mostren en aquest capítol la diferència d’edat entre Hipòlit i l’emperadriu?
          Comenta aquesta observació crítica de Mario Vargas Llosa sobre el personatge de l’emperadriu: «el personatge de major complexitat psicològica és l’emperadriu, que sembla concebuda per a servir d’exemple a Freud. Gràcies a ella, Tirant lo Blanc arriba, si no a incorporar plenament, almenys a insinuar, dins la seua construcció d’una realitat total, l’existència del món subsconscient».

            1 attempt
          Done
          Tirant lo Blanc
          La novel·la del segle XV
          Without background sound
          Logo

          Reforç: Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa

          P
          Capítol 231. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa

           

          Quan fou nit fosca, Tirant tornà a la cambra de la duquessa i, quan l’emperador sopava amb les dames, Plaerdemavida entrà a la cambra molt alegre, prengué Tirant de la mà i se l’emportà. El cavaller anava vestit amb gipó de setí carmesí, manta abrigat i espasa a la mà. Aleshores Plaerdemavida el posà dins del retret. Allí hi havia una gran caixa amb un forat que havia estat fet perquè pogués alenar. El bany que tenien preparat era davant de la caixa. Després de sopar, les dames dansaren amb els galants cavallers, però com veieren que Tirant no hi era, deixaren de dansar i tots es retiraren a les seues cambres. Les donzelles deixaren la princesa sols amb aquelles que l’havien de servir dins el seu retret i se n’anaren. Plaerdemavida, amb l’excusa de traure un drap de lli per al bany, obrí la caixa, la deixà un poc oberta i sobre ella posà roba perquè cap de les altres no poguessen veure Tirant.

          En aquell moment la princesa començà a despullar-se i Plaerdemavida ho organitzà tot de manera que Tirant la podia veure molt bé. Quan ella estigué tota nua, Plaerdemavida prengué una candela encesa per augmentar el plaer de Tirant i, mentre mirava tota la seua persona, anava dient:

          —A fe, senyora, que si Tirant fos ací i us tocàs amb les seues mans com ho faig jo, pense que ell ho estimaria més que si el fessen senyor del reialme de França.

          —No cregues això —contestà la princesa—, que més estimaria ell ser rei, que no tocar-me, com tu ho fas.
          —Oh, Tirant senyor! On us trobeu ara? Com m’agradaria que fósseu ací prop, perquè poguésseu veure i tocar la cosa que més ameu en aquest món i en l’altre! Mira, senyor Tirant, veieu ací els cabells de la senyora princesa; jo els bese en nom teu, que ets el millor cavaller del món. Veieu-li ací els ulls i la boca: jo la bese per tu. Mireu ara les seues cristal·lines mamelles, cadascuna de les quals tinc en una mà: les bese per tu, mire com són de menudes, dures, blanques i llises. Mira, Tirant, vet ací el seu ventre, les cuixes i el secret. Oh trista de mi, si fos home, ací voldria acabar els meus darrers dies! Oh Tirant , on et trobes? Per què no véns a mi que tan piadosament et cride? Només les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, perquè aquest és un bocí amb el qual no hi ha ningú que no volgués ofegar-se.

          Tirant mirava tot açò i hi prenia el major delit del món per la molta gràcia amb què Plaerdemavida raonava, i li venien grans temptacions de voler eixir de la caixa.

          Quan hagueren estat una estona de burla, la princesa es ficà al bany i digué a Plaerdemavida que es despullàs i que entràs dins del bany amb ella.

          —Només ho faré amb una condició —digué.

          —Quina? —preguntà la princesa.

          —Que permeteu que Tirant estiga una hora al vostre llit i que vós hi sigueu —respongué Plaerdemavida.

          —Calla, mira que ets folla! —exclamà la princesa.

          —Senyora, feu-me la mercé de dir-me què li diríeu si Tirant vingués una nit ací sense que cap de nosaltres ho sabés.

          —Què li tenia de dir? —digué la princesa—. Li pregaria que se n’anàs, i si no ho volgués fer, abans decidiria callar que ser difamada.

          —A fe meua, senyora —assentí Plaerdemavida—, que això mateix faria jo.

          Estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada i la princesa li pregà que es banyàs amb ella. La Viuda es despullà tota nua i restà amb calces vermelles i al cap un capell de lli. I encara que tenia molt bella figura i ben disposta, les calces i el capell al cap la desfavorien tant que pareixia que fos un diable; perquè certament, qualsevol dona o donzella abillada d’aquesta manera, us semblarà molt lletja per gentil que siga.

          Acabat el bany, portaren a la princesa la col·lació, que fou d’un parell de perdius amb malvasia de Candia i després una dotzena d’ous amb sucre i canyella. Després es posà al llit per dormir. Llavors la Viuda se n’anà a la seua cambra amb les altres donzelles, excepte dues que dormien a la recambra. Quan totes s’adormiren, Plaerdemavida es llevà del llit i, en camisa, tragué Tirant de la caixa. Secretament el féu despullar-se perquè ningú no ho sentís. A Tirant li tremolaven les mans, els peus i el cor.

          —Què és això? —preguntà Plaerdemavida—. No hi ha home al món que siga animós en armes i que no siga temorós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots els hòmens del món i ací tremoleu per la vista d’una sola donzella. No temeu cap cosa, que jo restaré sempre amb vós i no me n’aniré.

          —Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, que preferiria entrar en lliça en camp clos a tota ultrança contra deu cavallers, que no cometre semblant acte.


          Joanot Martorell
          Tirant lo Blanc, Tres i Quatre (adaptació)

          Quines característiques té l’escenari en què transcorre l’acció d’aquest capítol?

          A quines parts del cos de la princesa fa referència Plaerdemavida durant el bany?

          Quina funció té el parlament de Plaerdemavida durant el bany de la princesa?

          Compara i comenta els motius de la indecisió de Tirant i Carmesina.

          De quina manera apareix presentada la Viuda? A quina característica de la seua personalitat fa referència la seua comparació amb un diable?
          Descriu a partir de l’acció d’aquest capítol la psicologia de Tirant.
          Descriu a partir d’aquest capítol les personalitats de Carmesina i Plaerdemavida.
          Quines característiques del Tirant es podrien il·lustrar amb aquest capítol?
          Comenta el sentit d’aquesta paradoxa que expressa Plaerdemavida: «No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones».
          Quin punt de vista del narrador es fa servir en aquest capítol?

            1 attempt
          Done