LA FI DE L'ANTIC RÈGIM I LES REVOLUCIONS LIBERALS
 

S'anomena Antic Règim la societat, la política, l'economia i la cultura pròpia dels països europeus durant els segles xvi, xvii i xviii, època que coincideix amb l'edat moderna.

1.1. La societat de l'Antic Règim

Al començament del segle xviii la majoria d'habitants d'Europa vivien al camp. Per tant, la població, com a l'edat mitjana, continuava sent fonamentalment rural i l'agricultura era l'activitat econòmica principal. Les males collites eren freqüents, i molt sovint la població patia crisis de subsistències caracteritzades per la pujada dels preus dels aliments i una elevada mortalitat a causa de la fam. [Font 1]

La societat continuava dividida en tres estaments. Els nobles i els clergues constituïen els dos estaments privilegiats perquè no pagaven impostos i gaudien de lleis especials. El tercer estament, format per tots aquells que no eren ni nobles ni clergues, era el més nombrós. Els seus membres havien de pagar impostos i eren sotmesos a la llei comuna. [Font 2]

Alguns membres del tercer estament vivien a les ciutats. Eren els artesans, que treballaven en petits tallers, i els burgesos, un grup social que s'anava enriquint amb el comerç colonial.

1.2. La monarquia absoluta

A l'inici del segle xviii el sistema polític predominant a Europa era la monarquia absoluta.

Els reis absoluts tenien un poder il·limitat: dictaven les lleis, dirigien el govern i aplicaven la justícia. Els partidaris de la monarquia absoluta sostenien que el rei havia rebut el seu poder de Déu. Per això, aquesta forma de govern també es coneix com a monarquia absoluta de dret diví. El rei absolut no havia de retre comptes dels seus actes a ningú, llevat de Déu, i per demostrar el seu gran poder vivia en palaus luxosos, com Versalles (França), amb la seva cort. [Fonts 3, 4 i 5]

Al segle xviii van sorgir dos corrents de pensament que van qüestionar l'Antic Règim: la Il·lustració i el liberalisme.

2.1. La Il·lustració

La Il·lustració va ser un corrent de pensament filosòfic i polític que es va difondre arreu d'Europa durant el segle xviii. Els pensadors il·lustrats fonamentaven els seus plantejaments en la raó. Així doncs, consideraven que la raó era l'eina per mitjà de la qual seria possible progressar i posar fi a una societat, la de l'Antic Règim, basada en la tirania, la tradició i la irracionalitat.

Els il·lustrats es mostraven optimistes davant la capacitat de l'ésser humà per canviar el món. Per fer-ho possible, però, consideraven que calia potenciar l'educació, perquè creien que una societat culta era la millor arma que hi havia per lluitar contra l'Antic Règim. [Font 6]

Els seguidors d'aquest corrent eren partidaris de la tolerància i la diversitat d'idees davant la intransigència de la religió. Per això defensaven la llibertat religiosa. Fins i tot alguns pensadors il·lustrats eren agnòstics o, directament, ateus.

En economia, els il·lustrats proposaven la llibertat de producció i la supressió del feudalisme. Pel que fa a la política, coincidien amb els plantejaments liberals. Malgrat això, alguns monarques absoluts, coneguts com a dèspotes il·lustrats, van aplicar reformes inspirades en la Il·lustració.

Josep II d'Àustria (1765-1790) i Caterina II de Rússia (1762-1796) són dos dels exemples de dèspotes il·lustrats més destacats. [Font 7]

2.2. El liberalisme

Molts pensadors il·lustrats eren, alhora, liberals. El liberalisme és una ideologia política sorgida al segle xviii que encara continua vigent, ja que és la base dels règims polítics dels països democràtics actuals.

El liberalisme polític es fonamenta en un seguit de punts: sobirania nacional, separació de poders, igualtat davant la llei, i drets i llibertats dels ciutadans. L'aplicació del programa liberal era incompatible amb el manteniment de l'Antic Règim.

La sobirania nacional

Segons aquesta idea, formulada per pensadors com John Locke i Jean-Jacques Rousseau, tots els poders de l'Estat (governar, jutjar i fer les lleis) han de provenir dels ciutadans. Per això, quan en un país s'aplica la sobirania nacional, els governants són elegits pel poble mitjançant el vot o sufragi.

El concepte de sobirania nacional topava frontalment amb la monarquia absoluta, ja que els reis absoluts consideraven que no havien rebut el seu poder del poble, sinó directament de Déu. [Font 8]

La separació de poders

Aquest principi, divulgat per Montesquieu, parteix de la constatació que qualsevol Estat té tres poders: el poder legislatiu (que fa les lleis), el poder executiu (que governa aplicant les lleis) i el poder judicial (que jutja els infractors de les lleis). [Font 9]

D'acord amb aquest principi, els tres poders de l'Estat han de recaure en institucions diferents: el poder legislatiu correspon al parlament, el poder executiu pertoca al govern i el poder judicial depèn de tribunals de justícia independents dels altres dos poders. Aquest plantejament, però, topava amb el fet que els monarques absoluts acumulaven els tres poders en la seva persona. [Font 10]

La igualtat davant la llei

Segons aquest principi, defensat, entre altres pensadors liberals, per Rousseau, la llei havia de ser única per a tots els ciutadans d'un mateix país. La idea d'igualtat davant la llei, però, entrava en contradicció amb els privilegis estamentals i l'existència de normes i lleis diferents en les diverses senyories feudals que hi havia dins un mateix país a l'Antic Règim. [Font 11]

Drets i llibertats

Els teòrics del liberalisme polític van defensar el reconeixement de drets i llibertats individuals per part dels futurs estats liberals. La llibertat d'associació, d'expressió, de reunió i de religió són alguns dels drets i llibertats proposats per pensadors liberals com el francès Voltaire. [Font 12]

El dret a la propietat privada era un dels més importants dins aquest conjunt de drets i llibertats. El reconeixement d'aquest dret permetia als ciutadans posseir propietats i disposar-ne lliurement.

Cap dels drets i llibertats reclamats pels liberals, però, s'aplicava als estats europeus en l'època de l'Antic Règim.

2.3. Burgesia i liberalisme

Les idees liberals van tenir el suport de la burgesia. Aquest grup social, pertanyent al tercer estament, va anar acumulant força poder econòmic al llarg de l'edat moderna, però, no obstant això, no posseïa poder polític. Els burgesos veien en la nova ideologia liberal una eina per poder enderrocar l'Antic Règim i construir un nou sistema polític sota el seu control. [Font 13]

En política, una revolució és un canvi radical en la forma de govern d'un país que té lloc de forma violenta fruit de l'acció d'un conjunt nombrós de persones. [Font 14]

Les revolucions burgeses o liberals van tenir lloc a diversos països al llarg dels segles xviii i xix. Es van dur a terme en nom de les idees liberals i van ser dirigides per la burgesia, amb el suport de pagesos i artesans.

El triomf de les revolucions burgeses i l'aplicació de les idees liberals van representar la fi de l'Antic Règim i, per tant, de l'absolutisme, el feudalisme i la societat estamental. Arran d'aquestes revolucions, els vells grups dirigents (el rei absolut, la noblesa i l'Església) van perdre el poder i van ser reemplaçats per la burgesia.

Les revolucions burgeses van donar lloc al naixement de l'estat liberal. Aquest tipus d'Estat es fonamentava en un seguit de característiques: la sobirania nacional, la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, la separació de poders i l'existència de drets i llibertats individuals. [Font 15]

3.1. Liberalisme i democràcia

Liberalisme, però, no és sinònim de democràcia. Al llarg de la història, es coneixen estats liberals en què el poder legislatiu s’elegia per mitjà de sufragi censatari, és a dir, el vot dels ciutadans més rics. Però per parlar de democràcia cal que tots els ciutadans majors d’edat tinguin dret a elegir els seus representants mitjançant el sufragi universal. Cal recordar que el dret de vot de les dones no es va començar a reconèixer fins al final del segle xix. [Fonts 16 i 17]

En tot estat democràtic, a més, es reconeixen un gran nombre de drets i llibertats, entre els quals la llibertat religiosa. Aquest reconeixement, en canvi, no sempre existeix als estats liberals no democràtics.

El naixement de l’estat liberal va ser un dels canvis més importants de la història, ja que, per primer cop des de l’antiga Grècia, el poder tenia origen popular.

Per això es considera que amb el triomf de la primera gran revolució liberal europea, la Revolució Francesa del 1789, es posà fi a l’edat moderna i començà l’edat contemporània.

Les revolucions burgeses es van succeir en diferents països europeus fins al 1848. Aleshores tots els grans estats europeus, llevat dels imperis rus i turc, ja eren liberals. 

4.1. La Revolució Francesa (1789-1815)

Just abans de la Revolució de 1789, França era un dels estats més extensos i poblats d'Europa (tenia uns trenta milions d'habitants) i el seu exèrcit era un dels més poderosos del continent. Des del 1774 hi regnava Lluís XVI de Borbó. La forma de govern era la monarquia absoluta de dret diví i, de fet, els reis francesos eren considerats l'exemple més perfecte de monarca absolut.

Les causes de la revolució

La Revolució Francesa va esclatar fruit de la combinació dels factors següents:

• La difusió de les idees liberals, que va permetre a molts francesos conèixer una forma de govern alternativa a l'absolutisme.
• El descontentament de molts pagesos i artesans, que vivien en condicions miserables i que, a la dècada de 1780, van ser víctimes d'una crisi de subsistències, i de la burgesia, que, tot i no tenir problemes econòmics, volia aconseguir poder polític.
• El triomf de la revolució americana de 1776, que va animar els francesos a revoltar-se. [Font 18]
• La greu crisi de la hisenda reial. [Font 19]

La revolta dels privilegiats i el naixement de l'Assemblea Nacional

L’esclat de la revolució

Temps de guillotina (1793-1794)

El Directori i l’Imperi napoleònic (1794-1815)

Font 33. Napoleó va posar fi a les lluites entre els jacobins i els absolutistes i va actuar com un governant liberal que defensava els interessos de l'alta burgesia. Per ell, la millor garantia per evitar el retorn dels Borbó era fundar una nova dinastia de monarques liberals. Per això el 1804, després de consultar-ho als francesos en un plebiscit, es va fer coronar emperador.

Font 34. L'Imperi napoleònic el 1812. Napoleó va continuar la guerra contra les potències absolutistes i el Regne Unit, que, malgrat ser liberal, es va afegir a la guerra perquè temia que França esdevingués massa poderosa. La importància que Napoleó donava al coneixement del terreny i la facilitat amb què desplaçava les tropes durant la batalla, entre altres estratègies innovadores, li van permetre dominar gran part d'Europa.

Napoleó entenia la guerra com un mitjà per estendre el liberalisme arreu d'Europa. Per això, quan conqueria un país, hi abolia l'Antic Règim i l'incorporava a l'Imperi o hi establia un règim liberal aliat de França.

4.2. Les revolucions liberals de 1830 i 1848

Napoleó va ser derrotat per una aliança de països europeus en la batalla de Waterloo el 1815. Aquesta derrota va representar el restabliment de l'absolutisme a la major part d'Europa. A França, els Borbó van recuperar el tron després de més de dues dècades de governs liberals, i el país va retornar a les fronteres anteriors a l'etapa napoleònica, tal com van acordar les potències vencedores, reunides en el Congrés de Viena. [Font 35]

Tanmateix, les idees liberals es van mantenir ben vives entre la burgesia. Això va afavorir l'esclat de dues onades revolucionàries els anys 1830 i 1848, amb les quals la monarquia absoluta es va abolir definitivament a la major part d'Europa.

La revolució de 1830

La revolució de 1830 va suposar la fi definitiva de l'Antic Règim a França. Carles X de Borbó va ser destronat i la burgesia va entronitzar el liberal Lluís Felip d'Orleans. S'havia implantat novament una monarquia constitucional, basada en la separació de poders, la igualtat davant la llei, els drets i les llibertats individuals i el sufragi censatari. [Font 36]

La revolució de 1848

La monarquia de Lluís Felip d'Orleans no va satisfer amplis sectors de la població, que quedaven exclosos del dret de vot. Es considerava, a més, que el rei afavoria els interessos de la burgesia més rica i, alhora, limitava les llibertats individuals. Aquesta oposició va desencadenar la revolució de 1848, que va provocar la caiguda de Lluís Felip d'Orleans i la proclamació de la República. Amb la implantació del sufragi universal masculí i el reconeixement d'àm-plies llibertats individuals, França va adoptar un règim democràtic. [Fonts 37 i 38]
 

Durant la Revolució Francesa, els polítics es van referir constantment a la sobirania nacional, a l'Assemblea Nacional i a la nació francesa. Per ells, el concepte de nació coincidia amb el d'Estat.

Aquests dos termes, però, no sempre han coincidit. Durant la invasió napoleònica de l'Imperi alemany, per exemple, els habitants dels més de trenta estats independents que anys després formarien Alemanya es van adonar que, a banda de combatre el mateix enemic, els unia la mateixa llengua, la mateixa història i els mateixos costums. Tots eren de la nació alemanya.

5.1. Nació i Estat

El terme nació es refereix a un conjunt de persones unides per una sèrie d'elements comuns, com ara la història, la llengua, les tradicions, la religió o el dret. Aquests elements fan que els habitants del territori tinguin consciència de ser diferents d'altres comunitats humanes.

L'Estat, en canvi, és l'organització política i administrativa (lleis, funcionaris, exèrcits, fronteres...) mitjançant la qual es governa un territori independent.

Al segle xix –com avui– a Europa hi havia estats formats per diverses nacions no independents, com ara l'Imperi austríac, constituït per un gran nombre de nacions (Hongria, Bòsnia, Bohèmia...). Així, doncs, Àustria era un estat plurinacional. [Fonts 39 i 40]

5.2. Els objectius del nacionalisme

Al llarg del segle xix, els estats plurinacionals europeus van intentar suprimir les diferències nacionals dins dels seus territoris. Per això van imposar a tota la població una cultura, un dret, una llengua i unes institucions polítiques úniques, que corresponien a una de les nacions que formaven l'Estat. En són exemples la imposició de l'alemany i del castellà a tot l'Imperi austríac i a tot Espanya, respectivament.

També es podia donar el cas que nacions com la italiana es trobessin, a l'inici del segle xix, separades en diversos estats que impedien la unitat de la nació.

El nacionalisme, doncs, és un moviment polític nascut al segle xix que pot tenir objectius diferents segons quina sigui la situació de la nació:

• Unificar en un sol Estat una nació separada per diversos estats; és el cas dels nacionalismes italià i alemany del segle xix.
• Independitzar una nació de l'Estat que la domina; és el cas d'algunes de les nacions que formaven part de l'Imperi austríac. [Font 41]
• Aconseguir un cert poder polític per a una nació sense Estat propi. En aquest cas, l'objectiu del nacionalisme és l'autonomia; és el cas del nacionalisme irlandès durant gran part del segle xix o de Bèlgica respecte d'Holanda. [Font 42]

5.3. Exemples de moviments nacionalistes

Els nacionalistes no han tingut sempre el mateix projecte per a la seva nació. Alguns nacionalistes del segle xix, per exemple, eren republicans, i d'altres, monàrquics; alguns eren liberals, i d'altres, liberals i demòcrates. Aquestes tendències diferents es combinaven amb els diversos objectius del nacionalisme que ja hem vist.

Grècia, Irlanda, Alemanya i Itàlia són quatre exemples diferents de moviments nacionalistes del segle xix.
 

Grècia: la lluita per la independència

Grècia era, des del segle xv, una nació que formava part de l'Imperi turc, governat per un monarca absolut. Al principi del segle xix, doncs, Grècia no tenia un Estat propi. Els turcs, de religió musulmana, te-nien sotmesos els grecs, que eren cristians ortodoxos, i els impedien exercir el poder polític. A més, els obligaven a pagar molts impostos.

A l'inici del segle xix el sentiment contrari al domini turc es va anar estenent entre la població grega. Les tensions entre els uns i els altres van arribar al seu punt culminant el 1821, quan va esclatar una guerra en què els grecs lluitaren per aconseguir la independència. El conflicte va concloure el 1829 amb la victòria grega gràcies a l'ajut de Rússia i el Regne Unit. L'Imperi turc va reconèixer el nou estat grec, que es va organitzar com una monarquia constitucional basada en el sufragi censatari. [Fonts 43 i 44]
 

Irlanda: de la lluita per l'autonomia a la independència

L'illa d'Irlanda pertanyia al Regne Unit des de la conquesta britànica que va tenir lloc entre els segles xvi i xvii. Els britànics s'havien quedat per dret de conquesta dues terceres parts de les terres i explotaven durament els pagesos irlandesos, que vivien al límit de la subsistència. D'altra banda, els irlandesos eren majoritàriament catòlics, i els britànics, que eren anglicans, havien prohibit als catòlics la participació política al Parlament i als ajuntaments.

La forta resistència dels irlandesos, que van recórrer a l'ús de la violència, a la unió amb el Regne Unit va ser constant al llarg del segle xix. Alguns nacionalistes lluitaven per aconseguir la independència, però la majoria ho feien per reclamar un sistema autonòmic, anomenat Home Rule, que els britànics es van negar a concedir fins al 1912. Aquell any el govern britànic va atorgar als irlandesos un règim d'autonomia, però la majoria de nacionalistes va considerar que havia arribat massa tard i també que era insuficient perquè Londres continuava controlant qüestions clau com l'exèrcit, les relacions interna-cionals i la política duanera. [Fonts 45 i 46]

La revolta independentista de 1921 va fer que el Regne Unit hagués d'abandonar l'illa, excepte una zona al nord, l'Ulster, que va continuar sota el seu domini.
 

La unificació d'Alemanya

A l'inici del segle xix la nació alemanya era dividida en més de trenta estats independents que compar-tien una llengua, una història i una cultura comunes. [Font 47]

El primer pas de la unificació d'Alemanya va ser la creació, el 1833, del Zollverein o unió duanera d'una gran part dels estats alemanys, de la qual quedava exclosa Àustria. Promoguda per Prússia, la unió duanera va permetre crear un espai econòmic alemany.

La unificació política va tenir lloc entre el 1861 i el 1871 i també va ser liderada per Prússia. El canceller prussià Otto von Bismarck va annexionar per la força a Prússia tots els altres estats alemanys i, alhora, va derrotar militarment Àustria per impedir que encapçalés el procés d'unificació. [Font 48]

L'any 1871 es va constituir el Segon Reich alemany, que va tenir com a emperador Guillem I de Prússia. La unificació d'Alemanya era un fet, però no havia satisfet alguns nacionalistes, que continuaren reclamant que Àustria també formés part del nou estat unificat.
 

La unificació d'Itàlia

Al segle xix la península Itàlica era dividida en diversos estats independents. A més, l'extrem nord-oriental de la península, és a dir, el Regne Llombardo-Vèneto, formava part de l'Imperi austríac. Els habitants de la península Itàlica, però, compartien una història, una cultura, una llengua i unes tradicions comunes.

Al primer terç del segle xix va néixer el Risorgimento ('renaixença'), un moviment cultural i polític de caràcter nacionalista que difonia la cultura italiana i reivindicava la unificació de la nació en un sol Estat. [Font 49]

Un regne italià del nord, el del Piemont, on es concentrava bona part de la burgesia liberal i nacionalista, dirigí la unificació. El primer ministre del Piemont, el comte de Cavour, va pactar una aliança amb la França de Napoleó III, sense l'ajut de la qual hauria estat impossible fer front a Àustria, que era contrària a la unificació.

Una combinació de revoltes populars i de victò-ries militars va fer possible que els diversos estats italians s'anessin incorporant al Regne del Piemont a partir del 1859. Dos anys més tard, el 1861, tot Itàlia, excepte Roma i la regió de Venècia, era unificada. Llavors un Parlament amb diputats de tot el país es va reunir a Torí i va proclamar el naixement del Regne d'Itàlia. Víctor Manuel II, que fins aleshores havia estat el rei del Piemont, es va convertir en el primer rei del nou Estat. La unificació d'Itàlia es va completar l'any 1871 amb l'entrada de les tropes italianes a la ciutat de Roma. Aquesta situació no va ser acceptada pel papa Pius IX, que era el sobirà de Roma, i de fet la Santa Seu no va reconèixer el nou Estat fins al 1929. [Font 50]
 

Els textos són una de les fonts que ens proporcionen informació sobre el passat. Tal com succeeix amb qualsevol altra font històrica, cal saber llegir bé els textos per poder-ne treure el màxim profit. Per això et proposem aquest guió per comentar-los.

6.1. Abans de començar a escriure

Abans d'elaborar el comentari, cal seguir els passos següents:

A continuació, ja podem començar el comentari d'acord amb aquesta estructura: introducció, anàlisi i interpretació i conclusions.

Cal recordar que el comentari s'ha de presentar en forma de redacció, sense reproduir els títols ni les lletres dels apartats que conformen les pautes que exposem tot seguit.
 

6.2. Introducció

Es tracta de fer una presentació breu que situï el text temàticament i cronològicament. Cal fer referència a les qüestions següents:

• Naturalesa del text. Generalment, es determina a partir del contingut i, per tant, pot ser política, econòmica, social, jurídica (lleis, normatives...), literària (novel·la, poesia...), periodística...
• Tema de què tracta el text. Cal explicar en poques paraules de què tracta el text.
• Cronologia. Si el text està datat, cal situar-lo en el període històric que li correspongui.
• Autor, destinatari... S’ha de proporcionar una breu informació sobre l’autor del text, el destinatari i les circumstàncies en què es va escriure. Cal tenir cura de no repetir aspectes que ja s’han fet constar en la cronologia.

6.3. Anàlisi i interpretació

En primer lloc, cal extreure les idees principals del text, ordenar-les segons un ordre lògic –que no sempre coincideix amb l'ordre del text– i exposar-les amb paraules pròpies.

En segon lloc, cal analitzar les idees principals tot explicant a què responen i com s'han d'interpretar. És el punt més important del comentari, ja que s'ha de relacionar el contingut del text amb els coneixements que es tenen sobre el tema amb una exposició de les qüestions i dels fets que hi estan relacionats.
 

6.4. Conclusions

Per tancar el comentari, tornarem a remarcar molt breument els aspectes més importants del text. Si el text admet polèmica, podem donar les raons per les quals hi estem d'acord o en desacord.

6.5. Exemple de comentari d'un text històric
 

1.42. Tretze anys abans de l'inici de la Revolució Francesa havia esclatat la primera revolució liberal de la història: la Revolució Americana. La importància d'aquest fet augmenta si considerem que, a més, va ser la primera vegada en la història que unes colònies europees es van revoltar per alliberar-se de la seva metròpoli.

La Revolució Americana va servir d'exemple als liberals europeus per desfer-se dels governs absolutistes. També va ser un referent per a les colònies espanyoles a Amèrica per aconseguir la independència.

Et proposem que elaboris un treball monogràfic sobre la revolució que va comportar el naixement de l'Estat que, actualment, és la primera potència mundial.

En el web www.espaibarcanova.cat trobaràs enllaços amb informació sobre aquest tema.

Cal que il·lustris el treball amb imatges representatives.

Per fer el treball, cal que segueixis, a grans trets, l'esquema següent: