Durant els segles XVIII i XIX, molts científics europeus es van embarcar en viatges pels diferents continents per fer estudis sobre la naturalesa.

En un d’aquests viatges, Alexander von Humboldt, explorador, geògraf i naturalista alemany, arribà a l’illa de Tenerife. Era el 19 de juny de 1799. Allí va fer escala abans de creuar l’oceà cap a terres americanes.

Humboldt va pujar el volcà Teide i en va mesurar l’altitud amb bastant exactitud. També va portar a terme investigacions sobre el relleu, les roques i les plantes de l’illa.

Quan estava al cim del Teide, Humboldt va escriure en el seu diari: «El cim Teide es mostrà en un clar per damunt dels núvols. Només la cúspide era visible, el con es projectava sobre el fons blau més pur...».

Els 3.715 metres del Teide i la bellesa de la vall de La Orotava exerciren tanta influència sobre l’explorador que, quan se n’anava, va dir: «Me’n vaig quasi amb llàgrimes als ulls. Voldria viure ací per sempre».

 Llig i comprén el problema

• Qui va ser Alexander von Humboldt? A què es dedicava? On volia anar?

• El Teide és la muntanya més alta d’Espanya. Quants metres d’altitud té?

• Sobre què va investigar Humboldt a Tenerife?

• Què va ser el que més l’impressionà de l’illa? Quines paraules pronuncià quan se n’anava?

• Observa la fotografia d’aquesta pàgina i identifica-hi el Teide. Com es reconeix que el Teide és un volcà?

• EXPRESIÓ ORAL. El Teide és un espai protegit i constitueix un dels quinze parcs nacionals d’Espanya. Pensa en una raó per la qual cregues que ha de ser protegit i explica-la als companys.

El relleu de la Península s’organitza entorn de la Meseta. Dins s’hi distingeixen dues cadenes muntanyoses i, al voltant, quatre serralades més.

La Meseta i les muntanyes interiors

La Meseta és una zona extensa de terres planes i elevades que ocupa el centre de la península Ibèrica. S’estén per les comunitats de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, la Comunitat de Madrid i Extremadura, principalment.

La Meseta té una altitud mitjana de 600 metres. L’est està més elevat que l’oest, per això els rius que la travessen (el Duero, el Tajo i el Guadiana) ho fan d’est a oest.

El relleu de la Meseta no és uniforme. S’hi distingeixen tres zones:

• Erms, que són zones planes i elevades, de sòls pobres i amb vegetació escassa. Se situen a les vores de la Meseta.

• Hortes, que són terrenys plans i fèrtils situats a les valls dels rius.

• Camps, que són terrenys fèrtils i aptes per a l’agricultura. Se situen entre els erms i les hortes.

La Meseta és travessada per dues serralades: el Sistema Central i les muntanyes de Toledo. Es coneixen com a muntanyes interiors.

• El Sistema Central és una serralada formada per serres d’uns 2.000 metres d’altitud. Divideix la Meseta en dues: la Meseta septentrional i la Meseta meridional, que té menys altitud que l’anterior. Hi destaquen les serres de Gata, Gredos i Guadarrama.

• Les muntanyes de Toledo se situen al centre de la Meseta meridional. Tenen poca altitud i separen les valls dels rius Tajo i Guadiana.

Les muntanyes exteriors

El massís Galaic, les muntanyes Basques, els Pirineus, el Sistema Mediterrani Català i les serralades Bètiques són les muntanyes exteriors.

• El massís Galaic es troba a Galícia, al nord-oest de la Península. Són muntanyes de poca altitud i de cims arredonits. L’elevació més alta és Cabeza de Manzaneda.

• Les muntanyes Basques se situen al nord, entre el País Basc i Navarra. Tenen poca altitud i són bastant escarpades. El cim Aitxuri és el més alt.

• Els Pirineus se situen al nord, per Navarra, Aragó i Catalunya, i formen frontera entre Espanya i França. Hi destaca l’Aneto, la muntanya més alta.

• El Sistema Mediterrani Català està al nord-est. Són dues cadenes muntanyoses paral·leles a la costa mediterrània. Hi destaquen els massissos del Montseny i Montserrat. El cim més alt és el Turó de l’Home.

• Les serralades Bètiques estan al sud-est. S’estenen per Andalusia, Castella-la Manxa, la Regió de Múrcia i la Comunitat Valenciana. Estan constituïdes per dues serralades:

  • La serralada Penibètica s’estén paral·lela a la costa sud del Mediterrani. Hi destaquen la Serranía de Ronda i Sierra Nevada, on es troba el cim més alt de la Península, el Mulhacén, amb 3.479 metres.

  • La serralada Subbètica està al nord de la serralada Penibètica. Hi destaquen les serres de Segura, Cazorla i Sagra. Aquestes muntanyes arriben als 2.000 metres.

Les depressions exteriors

Les depressions són terres planes i de poca altitud envoltades per terres més altes i recorregudes per rius.

A la Península hi ha dues depressions àmplies exteriors a la Meseta: la depressió de l’Ebre i la depressió del Guadalquivir.

• La depressió de l’Ebre se situa al nord-est. És una vall extensa de forma triangular recorreguda d’oest a est pel riu Ebre. Està envoltada pels Pirineus, la serralada Ibèrica i el Sistema Mediterrani Català.

• La depressió del Guadalquivir se situa al sud-oest. És una gran vall, també de forma triangular, recorreguda pel riu Guadalquivir d’est a oest. Està envoltada per les serralades Bètiques al sud i Sierra Morena al nord.

Espanya té una costa molt àmplia, banyada pel mar Cantàbric, l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani.

La costa cantàbrica

La costa cantàbrica s’estén des de la frontera amb França fins a la punta de La Estaca de Bares. És alta i rocosa i té poques platges. Es caracteritza per les ries àmplies.

Alguns accidents són el golf de Biscaia, el cap de Matxitxako i el de Peñas, i la ria de Bilbao.

La costa atlàntica

A la costa atlàntica es distingeixen tres zones:

• Costa gallega. S’estén des de La Estaca de Bares fins a la frontera amb Portugal. És una costa amb molts entrants i ixents de mar. Hi destaquen les ries d’Arousa i Vigo, i el cap Finisterre.

• Costa andalusa. S’estén des de la frontera amb Portugal fins a la punta de Tarifa. És una costa arenosa i plana, amb platges àmplies, maresmes i dunes. Hi destaquen el golf de Cadis, el cap de Trafalgar i l’estret de Gibraltar. 

• Costa canària. En general, les illes situades a l’oest destaquen per costes altes i rocoses, i les situades a l’est són baixes. Les costes de Tenerife i Gran Canària són rocoses al nord i arenoses al sud.

La costa mediterrània

És la més extensa i s’hi distingeixen quatre zones:

• Costa mediterrània d'Andalusia. Combina platges molt àmplies amb penya-segats. Hi destaquen el cap de Gata i el golf d’Almeria.

• Costa llevantina. Comprén les costes de la Regió de Múrcia i la Comunitat Valenciana. Té platges àmplies a la zona del golf de València. Hi destaquen el cap de Palos i el de la Nau, i les llacunes litorals del Mar Menor i l’Albufera de València.

• Costa catalana i balear. Es caracteritza per les costes altes i rocoses, com el cap de Creus, i les costes baixes i arenoses que formen cales.

• Costa de Ceuta i Melilla. La costa de Ceuta és baixa i retallada, mentre que la de Melilla és alta i rocosa.

El relleu de les illes Balears

Les illes Balears es localitzen a l’est de la Península. El relleu de les illes és una prolongació de les serralades Bètiques, però presenten una altitud menor.

Estan formades per cinc illes banyades pel mar Mediterrani: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, i altres illots.​

El relleu de les illes Canàries

Les illes Canàries es troben a l'oest d'Àfrica, a l'oceà Atlàntic. Són d'origen volcànic. En l'actualitat, es manté aquesta activitat volcànica. 

Estan formades per set illes: Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canària, Tenerife, Gomera, La Palma i Hierro, i per altres illots.

• Lanzarote és l’illa que menys altitud té. La muntanya més elevada és Peñas del Chache, amb 672 m. 

• Fuerteventura està situada entre Lanzarote i Gran Canària. En el relleu d’aquesta illa predominen les planes.

Les muntanyes

Les muntanyes se situen a l’interior de la Comunitat Valenciana.

• Les muntanyes del nord i el centre de la Comunitat pertanyen a la serralada Ibèrica. Les serres principals són les de Calderona i Javalambre i el massís del Penyagolosa. A Javalambre es localitza el Cerro Calderón (1.838 m), el cim més alt de la Comunitat.

• Les muntanyes del sud de la Comunitat pertanyen a les serralades Bètiques. Les serres més destacades són les d’Aitana, la Carrasqueta i Mariola.

Entre les serres de la Comunitat hi ha altiplans, com el de Requena-Utiel; foies, com la de Bunyol, i valls, com la del Vinalopó, recorregudes pels rius.

Les planes

Les planes se situen a la costa, a la desembocadura dels rius principals. Presenten sòls molt fèrtils.

Les planes més importants són la Plana de Castelló, l’Horta, la ribera del Xúquer i les planes del Baix Segura, al sud.

El relleu costaner

La major part de la costa valenciana és baixa i arenosa, amb platges extenses.

Només on les serres arriben fins al mar, com al nord de la província d’Alacant, la costa és alta i abrupta, amb nombrosos penya-segats i caps.

Al llarg de tota la costa se succeeixen les llacunes costaneres o albuferes, entre les quals destaca l’Albufera de València.